El pèndol de petites oscil·lacions

Les flors del nesprer s’obren i venen les abelles a festejar-les, alienes a la mediocritat d’un temps convuls que esclata en diverses direccions i escampa colors amenaçadors. El jardí de  tardor s’omple de bignònies, de gessamí, de clívies i  de roses i em porta conhort. La remor de les abelles marca el camí de la resistència.

Confio en la natura, el partit pres per les coses essencials de la vida, el destí de l’aigua que baixa pel seu llit natural, la força de gravetat del meu poble, el camí iniciat per les dones, un horitzó que pot ser diferent, malgrat la tossuda submissió que ens imposen.

Veig moltes persones sofrir i una pèrdua alarmant de sentit comú. Veig dones assassinades i llibertats retallades. Veig una estantissa xerrameca buida i cridanera que ens fereix l’oïda i els sentiments i ens escanya.

Espero una pluja que cali, que desvetlli, que faci net.

Imatge: Flors de nesprer, de MVS