El pèndol de petites oscil·lacions

He vist el cel d’aquest color rogenc que fa mirera i el port daurat, brillant, com un llampec inesperat, com un xiscle d’opera. En aquesta tardor tot just encetada, el sol,  impensablement generós, transforma una ciutat que ha tornat al seu ritme i a la seva gent de sempre, a allò quotidià. Les platges mostren de nou els arenals de melicotó, fora els caramulls de cossos a grapades. El tornaveu dels amics ens acompanya al cafè. Ballant-lis entre els llavis i les celles, llegeixo els seus somriures, o les angunies al tremolor de les mans.  

Els inútils esforços del dia a dia, les crosteres de les costums tossudes, ens fan tornar no res. Hi ha dies que et sents fosca resolta , com una teranyina plena de pols. La carretera embossada, un mal lletat, la por de tots plegats, la vessa…són paranys. Les persones hem nascut per ser lliures, creatives i enjogassades. La paperassa que ens aclapara i els esforços que no culminen en adobar els desperfectes després de la ventada, ens esgoten, els esforços inútils, que no mouen peça o no fan sorgir una collita, una cançó o un somriure I per això em permeto d’aturar-me a mirar la posta, per això demano secretament perdó a l’infant que ha matat la ràbia col·lateral, d’un tret, a l’Afganistan, i decideixo aprofitar la meva sort, sortir del no res, mirar aquest cel rogenc que fa mirera i compartir-ho amb vosaltres..

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!