El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
L’arbre
d’ocells immòbils,
aspre i
auster, s’amaga
a les
tavelles de la nit.
L’onatge
és inquietant.
A les
washingtònies
i als
esculls
canten
els grills
cançons
de la nit erma
i
l’aigua.
Imatge:M.V.S.
Jo, el
gra de sorra humida,
coberta
per l’alga.
Tu, la
gota salada,
suspesa
al tamarell.
Nosaltres,
el bot del grill,
l’espant
dels solitaris
a
l’esguard,
amarats
de tardor,
nounats i fets paisatge.
Comences a caminar i te n’adones que, com a la metamorfosi kafkiana, vas deixant de ser tu i et fas paisatge, un paisatge que et conté i alhora et conforma i confirma.
Vos deixo, amics “la mar com a penyora” en aquest concert de tardor d’en Joan Valent que és a la meva mirada i a tots els meus sentits.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agraden les teues paraules, les de Carme Riera, quan deixava la mar com a penyora, la transformació en paisatge (millor que en insecte dins una cambra) i… bé, la música que ens deixes tu, l’escoltaré ara.
de fer-los servir, Victória. Estaré una estoneta amb la mar com a penyora de Joant Valent.
Si us plau, pots obrir el correu, peixet?
Bona nit
amb el mar dels sentiments. Preciós el poema! Una abraçada!