I en política sembla que només hi ha un fixe que domina des de fa anys i panys, el de ponent.
Mariner tu que pretens
de bon cap i glosador
me vols fer una cançó
Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral
tramuntana i gregal,
Així canta la cançó que m’ensenyà Margalida. Ara és prima com un jonc vinclat al vent i se li esborren les glosses, però somriu, mirada lluny i pau al cor. No sé mai si la trobaré en tornar del cap de setmana.
En dies com avui que la ponentada bufa de valent i omple els carrers i els xamfràs de fulles que semblen vives encara, recordo els vents del món que ella m’ensenyà.
En realitat fins que no t’hi trobes no saps que enyoraves aquesta imatge tardoral potent, aquesta desmesura de fulles acaramullades cap a la mort, el xiulet inquietant, el caqueig, aquests celatges estripats i el neguit que t’encalça fins que t’arreceres.
Imatge: MVS
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!