El pèndol de petites oscil·lacions

El bloc de Maria Victòria Secall

21 de juny de 2008
7 comentaris

El viatge circular: Barcelona o família, amics i coses perdurables

A Barcelona ens va venir a cercar na Roser. Ens dugué a berenar a un lloc tranquil prop de la mar, ideal per platicar, un encontre necessari: abraçades, rialles, tendresa, informacions, el dol de Birmània, el viatge, la mar, projectes, amistat fluïda. A la meva plagueta hi tinc escrit: quina sort que hem tingut de conèixer na Roser. Ens tornarem a veure a la tardor, al Montseny, o potser vingui a casa abans a descansar uns dies.

Vaig veure el meu germà i na L., vàrem prendre birres a la Moritz i dinàrem de galtes i favetes, aquí, ja tan a prop de casa, ens permetérem algunes llicències. Passejar de nou prop dels til·lers, visitar el Raval, sentir sant Pau del Camp, aquell recolliment, aquelles pedres nostres essencials, visitar el Mercat de sant Antoni, arribar al Pi, a Sta. Maria del Mar i al carrer Princesa, comprar taronges confitades banyades de xocolata… prendre una pluja beneïda. 

Els nebots entranyables, llargs cabells i vida plena. La petita N. que ens fa bavar a tots ja té un mes. Quin goig per mumare ser besàvia…  Com es troben els ulls d’ambdues i es descobreix la confiança en la vida, plenament felices.

Al barri de mumare hi construeixen una casa de 14 plantes, just davant ca seva. Me la miro i escric, mentre els de casa dormen:

Uns homes dalt de les bastides,
Prometeus encadenats a l’abisme
per l’arnès, que no sempre tanquen.
Demiürgs anònims, indispensables,
al pis catorze,
arrisquen la vida.

Canten i suen,
aliens a llurs heroïcitats quotidianes,
treballen a la ciutat en construcció,
com si res.
Gira la grua,
agulla d’un rellotge imparable,
talment la vida.

Al passeig hi ha magnòlies,
un poc esquifides per la contaminació,
omplen de blanc el matí que ha nascut blau,
esclat impensable
de continuada esperança.

Dues horabaixes més a Barcelona:

Una mirant per la finestra el pas dels núvols i com s’anava fent fosc:

Va venir la merla de coa llarga
i pit blanc.
Es va aturar dalt del fanal,
prop les magnòlies,
fins l’arribada de la pluja
que va caure de cop.

Es va obrir el cel
ben carregat de gris
i va deixar el passeig solitari
de persones i ocells.

La tarda, disfressada de verd novell,
xopa de l’aigua, engatada,
s’escapoleix pels embornals
amb un pes de plom.

L’altra horabaixa, al mercat, sota els plàtans, sentint el barri i el vent polsós:

El vent duia llavors de plàtans,
com dards,
fulles menudes,
promptament malaurades,
m’omplien els cabells i el vestit
i em punxaven la cara.
La torre AGBAR
vol prendre el vol.

  1. … esperança sempre hi és, encara que no es pot viure pensant sempre amb ella. Les realitats i els fets són imprescindibles i cal lluitar per fer-la realitat

    La calor ens ha arribat de cop i les forces pareix que van minvant; esperarem la tardor, aquesta sí és una realitat.
  2. sempre m’ha semblat un coet ardent, apunt d’alçar el vol -com tan bé escrius en la 2a horabaixa- m’ha agradat la percepció que tens de Barcelona. Aquests dies hi estic vivint i mantinc una relació molt complexa d’amor-rebuig amb aquesta ciutat, que és la de la meva naixença. Una abraçada!

  3. que la Marga i jo anem pentinant la molça sota el bruc, la de sobre de les pedres i, com a les nines maques, els hi fem cuetes i trenes a les falgueres per asemblar-les a les algues i els coralls de casa teva; de la pallofa de les castanyes hem fet colonies senceres de garotes de mar i al gaig i la merla els hi ensenyem a volar com ho fan les gavines; fins al gripau, bufó-bufó, l’hi em fet creure que es un pop que viu al seu cau…

    volem que os troveu com a casa

    quant vingueu al Montseny

    d’un vol

    d’avui en quatre llunes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!