El pèndol de petites oscil·lacions

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap del prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha acomplert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complaença,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei i per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti
i en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui i via fora!
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Ara és el temps que se senti la veu de tots solemnement i clara, cridant qui som i que tothom ho escolti, que tot està per fer i tot és possible.

Arriba un moment que res és més important que ser fidel a un mateix i aplicar-hi tota la força a aquest propòsit, fora laments ni fer de captaires, el cap ben alt i ser qui som i VIA FORA!.

Sempre entre el cards hi ha lliris i entre les espines flors d’esperança individual i de poble.

Imatges : flors, de MVS.