El pèndol de petites oscil·lacions

Massissos blancs de lliris d’aigua, a les dunes, clapes de
groc i verd pàl·lid del fonoll marí florit, entre les roques. Salicòrnies
agostades. Cocos de sal i aigua, plens de miratges, núvols escàpols i llum
irisada, manllevada al ponent. És el meu paisatge.

Ho deso tot a la retina i m’hi confonc. Un exercici
d’humilitat i alhora una tasca encomanada: ésser els ulls del meu lloc i el meu
temps. M’hi lliuro a la comanda i m’agrada, m’asserena tastar l’ànima de la
vida i de les coses, ser-ne part.

Passeig del Carnatge, Marítim de Ciutat, passeig de cala
Estància o passeig del Molinar… cada horabaixa el meu passeig, com un aliment, sempre nou…

Bicicletes
i patins, m’avancen. M’assec a veure com juguen els cans a  l’aigua o traginen pedres  a la platja. Contemplo la paciència, exercici
d’estil, dels pescadors;  cada dia es superen en silenci i immobilitat, com un
propòsit més del paisatge, una excel·lència. Veig les mares amb els nadons. Saben de cor com
tenir-los cura. M’admiren aquells peuets
menuts, innocents encara dels camins que faran.

Els vaixells suren, immensos, com si no avancessin, però
ho fan. Els avions volen , contra tota evidència dels sentits, talment
nosaltres caminem, bípedes, amb la mirada clavada al futur, més enllà del dit
que assenyala venedors de fum, mercaders de paisatge o senzillament lladres de
doblers i d’esperances.

També nosaltres, contra tota evidència, vivim esperançats,
amb la constatació del goig de viure quotidià i la resistència del bulb
mil·lenari, sense renúncies, amb vocació de flor o el que és el mateix amb
vocació de fruit i llibertat.

La lluna, baixa en el cel, rogenca, s’enfila pels terrats
tot fent tentines , aliena a la pèrdua de bocins en la rotllana i a les petites
cabòries quotidianes, se sap astre.

Fotografies: M.V.S.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!