El pèndol de petites oscil·lacions

Els llençols blancs

parlen al vent

i s’assolellen

tot recordant la teva pell.

Esperen,

amarats de blancor

i olor d’espígol,

libat per les abelles,

fregar el teu cos de nou,

helíacs i embriacs

testimonis d’amor.

A Nàpols, la ciutat del desordre circulatori,  hi ha un pàlpit especial. Si mires el bell vell campanar de Sta Maria la Major, essencial en la forma, o els jardins exuberants, esberlant les magnòlies entre el verd, intensament blanques i desvergonyides, al parc del Posillipo ( Pausoliypon , que calma el dolor ), el carrer i el barri mariner de Marechiara, a tocar de mar, la badia immensa i blava de Nàpols, o el barri vell, ple de botigues i cridòria , viu, els llençols blancs als balcons, eternitzant un tarannà pràctic i atraient, llavors, allí on mires, hi sents el batec de la vida, els extrems, la sentor de Vesuvi i de tragèdia i la frivolitat excessiva que ofega Capri. Tot és Nàpols, la bellesa del mar, la supervivència lluitadora, el crim organitzat i una gent que gesticula i atabala, però és ben acollidora i acaba per fer-se inoblidable. A Nàpols s’hi respira vida i malenconia alhora. No te l’acabes…Imprescindible.

“Quanno fa notte e’o sole se ne scenne

me vene quase’na malincunia;

Sato’a feneta toia resterra

quanno fa notte e’o sole se ne escenne”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!