Més enllà de la forma -un i altre han sabut respondre però han tingut
l’encert i l’amabilitat d’escoltar força-, m’ha atret profundament el fons dels
dos discursos. Evidentment que ambdós tenen diferències i evidentment que un
d’ells queda llastrat per l’acció del govern tripartit, però és innegable que
hi ha un grapat de denominadors comuns en els seus argumentaris i en les seves
propostes.
Les darreres dues setmanes he tingut l’oportunitat de gaudir de dues
converses profundes amb Artur Mas i Joan Puigcercós. Ambdues entrevistes
formaran part d’un dossier que publicarem en el proper número de Catalan
Internacional View sobre la nova Europa del segle XXI.
He fet servir el verb ‘gaudir’ perquè tot i que vivim moments
complicats per reivindicar la política i directament negatius per reivindicar
els polítics, em permeto de trencar una llança a favor d’aquests dos candidats
a la presidència de la Generalitat. Tot i que la meva opció és clara i pública
a favor d’Artur Mas, no m’estalvio de dir que tots dos han superat les
expectatives més exigents que podíem tenir.
Més enllà de la forma -un i altre han sabut respondre però han tingut
l’encert i l’amabilitat d’escoltar força-, m’ha atret profundament el fons dels
dos discursos. Evidentment que ambdós tenen diferències i evidentment que un
d’ells queda llastrat per l’acció del govern tripartit, però és innegable que
hi ha un grapat de denominadors comuns en els seus argumentaris i en les seves
propostes.
Especialment destacables em semblen els respectius posicionaments
respecte a la situació de Catalunya en el marc de la greu deriva política
i econòmica de l’estat espanyol i, a l’hora, sobre les hipòtesis de futur
polític amb les que ha de treballar la nació catalana.
I és en aquest punt on la coincidència és més que remarcable. Ambdós
entenen i defensen que l’únic subjecte a l’hora de decidir el futur de
Catalunya és la societat catalana i és en aquest sentit que expressen un
respecte clar i democràtic pel dret a decidir.
No és una qüestió gens menor. Quan parlem d’autodeterminació, en
abstracte, també ens referim, en concret a la identificació dels
subjectes que l’han d’exercir. En aquest cas, ambdós entenen que aquest
subjecte és la nació catalana i que la seva sobirania està representada en el
Parlament de Catalunya.
És una evidència i és, potser, només un punt de partença, però podria
ser també un breu però significatiu programa comú que podrien subscriure
ambdues formacions polítiques i convidar les altres a afegir-s’hi.
Catalunya necessita polítics valents i desperts que liderin el procés
d’alliberament nacional que ha d’encarar la nació catalana. Entenc que aquest
lideratge pertoca a Artur Mas que ja l’exerceix i estic convençut, també, que
així quedarà reflectit en la nova composició del Parlament de Catalunya, però
també entenc que el nostre objectiu superior no és aconseguir la presidència
del Govern de Catalunya sinó la sobirania de Catalunya en la propera dècada;
una sobirania que ha de significar l’avenç, el progrés i el benestar de la
societat catalana a partir del control i la decisió sobre totes les eines
socials, polítiques i econòmiques que afecten el nostre present i el nostre
futur.
I per això ens cal, és clar, un majora social suficient i un acord
polític el més ampli possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Esquerra i Ciu no pactaran res ! i seguiran la seva deriva autonomista!
Salvador Molins, Berga
12 abril 2010
Sr.
Artur Mas: a qui es pensa que enredarà?
Sr. Artur Mas, escric aquestes ratlles mentre escolto, més ben dit,
mentre faig un gran esforç per a escoltar les pobres respostes
–ambigües, indefinides, vagues, sense futur, sense plantejaments sòlids,
sense compromís ni profunditat, nedant i guardant la roba- que dóna a
l’entrevista que la Sra. Terribas intenta fer-li, que ja té mèrit
intentar entrevistar tanta ambigüitat i mediocritat. Entre vostè,
l’ambigüitat personificada, i en Montilla, la mediocritat personificada,
anem arreglats els catalans de la Catalunya Central.
Sr. Artur
Mas, no ens prengui més el pèl jugant amb l’ambigüitat de l’encaixista,
amb la indefinició d’aquell que viu còmodament instal·lat a la colònia. L’època
de les ambigüitats s’està acabant i el país demana definició.
Parlar de que vostè vol defensar el dret a decidir dels catalans sense
plantejar la independència política, romanent a Espanya, és entabanar
els catalans. És com pretendre fer-nos creure que per a arribar a la
Lluna no ens cal un cohet, que hi podem arribar amb una bicicleta i
pedalant, i que si pedalem molt i molt hi arribarem. Aquest és el fons
del seu discurs. I això és de temeraris i irresponsables.
Això
ja ho va fer molt bé en Pujol –enredar els catalans fent-los creure en
la possible convivència amb Espanya- aprofitant les pors que tenien els
catalans després de passar-se quaranta anys en un camp de concentració,
però vostè ja no enreda ningú. “El conte de pujolàndia o el somni de
l’encaix” ja s’ha acabat; el mateix virrei Pujol ho ha reconegut quan
ara fa dos dies ha dit que Espanya no ha complert el pacte de la
transició. Jo em pensava que en Pujol era un home llegit i que sabia que
Espanya mai complia els pactes, però es veu que no, que han hagut de
passar trenta anys perquè se’n adonés d’allò que ja estava escrit als
llibres. I ara només ens queda viure l’agonia del fracàs
pujolista fins que assolim l’Estat Català. La història
es repeteix, però alguns no en van voler fer cas i es van passar
d’espavilats pensant-se que Espanya, la seva mentalitat i concepció, es
podien reformar al sortir del franquisme i que fent pedagogia des de la
“perifèria” els podíem ajudar a canviar. I ara, passats trenta
anys en paguem les conseqüències: a nivell econòmic per exemple, la gran
regió de Madrid li ha pres el lideratge econòmic de l’estat espanyol al
Principat de Catalunya, es postula estar entre les deu regions més
innovadores d’Europa i disposa d’unes infraestructures que ja les
voldrien algunes capitals d’Europa. I tot això amb la seva famosa
col·laboració a la governabilitat d’Espanya. Doncs sí que n’hem tret
profit de la seva genial estratègia d’encaix a Espanya !
Sr.
Mas, miri si vostès tenen poc poder de decisió a Espanya que en
trenta anys encara no han aconseguit recaptar i gestionar el 100% dels
impostos dels catalans, quan els bascos fa trenta anys que ho van
aconseguir. Això sí que és una autèntica crisi que els catalans
patim cada any i que es sobreposa a les altres dues crisis que patim:
la internacional i la immobiliària. I vostè ara ens vol oferir una altra
pastanaga electoral parlant d’assolir el concert econòmic quan a
Madrid, els homes com en Pujol i com vostè, els encaixistes, els tenen
apamats abans de baixar de l’avió? A Madrid saben que vostès són uns
bons administradors de la colònia, que posant-se la barretina i ballant
una sardana les seves aspiracions catalanistes ja estan satisfetes.
Saben que mai s’encararan a l’amo. Saben que patriòticament,
nacionalment, estan capats, anul·lats per a defensar els interessos
nacionals i econòmics dels catalans.
Evidentment Sr. Mas
que parlar d’independència divideix Catalunya. La divideix
entre aquells que creiem en Catalunya, en el potencial de la seva gent,
en una Catalunya plena, adulta, lliure, políticament independent, i
aquells que com vostè, com en Jordi Pujol, sempre troben excuses per a
no donar el pas i seguir-la mantenint com una regió espanyola espoliada i
humiliada. La divideix entre independentistes i regionalistes. Entre
els que volem oblidar-nos d’Espanya (i França) i els qui no la poden
oblidar perquè en el fons s’hi senten còmodes.
Sr. Mas, si com
diu vostè, la preocupació de la gent del carrer i la seva prioritat com a
governant és sortir de la crisi, per què enganya la gent
fent-los creure que vostè podrà tirar endavant Catalunya si no disposarà
ni de les polítiques econòmiques (són competències dels estats) ni del
pressupost necessari (a causa de l’espoliació fiscal que patim) per a
resoldre els problemes estructurals de Catalunya? Es pensa que
els catalans no hem anat a escola i que ens pot convèncer amb uns
arguments tan pobres? Vostè va dir que si governava faria una revolució
en infraestructures. Ens pot concretar, Sr. Mas, als qui sabem sumar i
restar amb quins diners pensa fer-ho? Amb els 22.000 M€ que cada any
Espanya ens roba mentre vostès s’han dedicat a sostenir i ajudar governs
espanyols?
Vostè va anar a negociar l’Estatut directament amb
en Zapatero, amb nocturnitat i alevosia ja que el Parlament no li va
encomanar aquesta missió. En un altre país amb una mica de cultura
democràtica, després d’una acció tan fosca com saltar-se tot un
Parlament i renegociar un text aprovat pel Parlament, vostè hauria anat a
parar a les catacumbes de la política i no li haurien permès sortir-ne
mai més. I a sobre va ser tan babau de deixar-se enredar pel president
espanyol. I vostè vol que els catalans confiem el nostre futur
en algú tan innocent que no sap que els presidents espanyols no tenen
paraula? Vostè vol negociar amb Espanya quan no coneix ni els
espanyols? Vostè diu que ara no es creu en Zapatero? És que vostè va ser
tan irresponsable de creure-se’l en algun moment? Quan n’aprendran la
gent com vostè i com en Jordi Pujol que mentre Catalunya estigui a
Espanya mai ens en sortirem com a nació? Quants anys de fracàs
necessiten per a entendre i acceptar que aquesta convivència no té uns
fonaments sòlids, que és impossible i que cal corregir el rumb de forma
urgent?
Sr. Mas, vostè diu que Catalunya necessita un govern
fort que la tregui de la crisi i també diu que vol governar Catalunya.
Jo penso que Catalunya necessita un president amb coratge que cregui en
Catalunya, que tingui l’ambició de governar un Estat Català, no les
quatre províncies d’una trista colònia. La sort que vostè té de
cara a les properes eleccions colonials és que la seva competència
electoral actual, tant si parlem del PSOE d’en Montilla com d’Esquerra,
és més que mediocre i que els catalans no han vist un autèntic líder
polític des d’en Francesc Macià, i vostè i jo sabem que el borni és el
rei en el país dels cecs.
La meva ànima i el meu
esperit ja no l’aguanten més. Deixo d’escoltar l’entrevista ara que
parlen del finançament dels partits polítics i canvio de canal. Em sap
greu per la Sra. Terribas per l’esforç que està fent per a fer una
entrevista mínimament interessant, però tot té un límit. Ben bé
que en Pujol és fill d’en Cambó i vostè fill d’en Pujol. Tot plegat,
regionalistes al servei de la governabilitat del seu amo: Espanya.
Jo d’un president per a Catalunya n’espero que no sigui un
pidolaire polític i que reflecteixi com a mínim dues característiques
del nostre tremp nacional imprescindibles per a encarar les dificultats:
dignitat i coratge. Per aquest motiu no els he votat mai.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció