1.2
La conversa entre els guàrdies civils i els homes del port no va durar gaire massa. Probablement van intercanviar una mica d’informació factual i necessària per a la tasca, i de seguida es van posar a la feina. Era l’hora de carregar l’embarcació.
El Guifré només havia vist la cara de la meitat dels individus, i volia saber més abans de passar a l’acció. El grup d’homes, però, es va dirigir cap a les grues i els contenidors. Si no volia perdre contacte visual, el Guifré havia de trobar de seguida un altre punt de vigilància. Sobretot, necessitava identificar l’embarcació. Un cop identificada, tindria temps d’anar a buscar la seva llanxa i seguir-los. Llavors haurien begut oli.
Va caminar ajupit i va observar el terrat del bloc de pisos adjacent. Era més baix. En una altra època hauria saltat sense dubtar-ho. Va contemplar les seves opcions. Entre dos i tres metres de distància. Uns tres de desnivell. Merda. No s’atrevia a fer-ho. Podia baixar i tornar a pujar, però vés a saber quantes coses es perdria. Ets vell, Guifré.
Disposat a fer servir les escales, va tornar a la porta del terrat. Amb la mà a la maneta de la porta, es va aturar. El soroll de les onades i cotxes que passen de tant en tant. Va llençar una última mirada a la barana del terrat. “Que collons”, va pensar. I va engegar a córrer amb precisió cap al precipici. Les dues últimes passes sempre són les més importants: una llarga, que no malgasti gens de velocitat, que baixi una mica el centre de gravetat, i una de curta, i amunt: el peu dret sobre la barana, i un impuls brutal per projectar-se.
Tot el seu pes va descarregar-s contra els seus genolls, va posar les mans a terra, va absorbir l’impacte amb una tombarella. Havia arribat. Les accions no menteixen mai. EL terrat era una mica més gran que l’altre, però no tenia barana. Era suficient per millorar l’angle d’observació, encara que el deixava més exposat. Tot i així, la nit seguia jugant a favor seu. Tal com esperava, els homes eren parcialment visibles en el seu vaivé entre els contenidors i l’embarcació. No va necessitar veure la matrícula per identificar-la: era una Rodrigo T101. L’única que servia aquelles costes. Era una llanxa de rescat de la guàrdia civil.
-Que fort.
Amb el petit telescopi podia veure bé les seves cares. Un guàrdia civil era jove i no les tenia totes. L’altre feia cara d’home de confiança. El tipus de cara que el Guifré intuïtivament no trencaria d’un cop de puny. Semblava un home raonable. Tenia les espatlles amples i lluïa una barba negra i arrissada. Al coll hi portava una targeta identificadora blanca i blava, que el Guifré va reconèixer com un passi de la policia portuària. Era així com aquests pirates havien entrat al port. Estava a punt de desrapar-ne una de grossa. El guifré va palpar la butxaca interior esquerra per treure’n la gravadora i prendre unes quantes notes, quan un so esfereïdor va paralitzar l’aire.
Sirenes de policia. Els malparits del port van amagar-se com conills i un d’ells, segurament molt ignorant, va treure una arma. L’home de la barba, que devia ser l’únic amb sang freda, va córrer cap al seu cotxe i va donar instruccions a crits al jove, que va apagar els llums de l’àrea de càrrega. Això va preocupar el Guifré: amb els llums apagats, podrien veure la seva silueta contra el cel estrellat. Va aplanar el pit a terra.
El Guifré sabia, pel so de les sirenes, que no s’estaven apropant. Això no era necessàriament una bona notícia. La quantitat de sirenes era inusual. Se sentien de tots els racons de la ciutat. Totes les patrulles estaven essent mobilitzades. Efectivament, el tipus de la barba devia rebre instruccions similars, perquè va cridar el seu col·lega, va donar ordres als ignorants del port, i va marxar amb el tot-terreny de patrulla a tot esperitat.
Era l’hora de tornar a la moto, els traficants podien esperar. Era certament possible que carreguessin el vaixell i salpessin aquella nit, però seria difícil fer-ho sense els còmplices de la guàrdia civil. Ara les prioritats havien canviat. El Guifré va buscar la porta de sortida amb un gest violent i no en va veure cap. El terrat estava pelat com el sostre d’una gasolinera.
“No”.- va dir-se.
Va córrer cap a l’altre costat d’edifici i va mirar a baix: allí estava la seva moto, i alguns veïns sortien als balcons encuriosits pel rebombori policial. Aquell terrat no tenia cap sortida visible, i els veïns estaven massa desperts.
“No, no, no!” – va dir-se.
Va adonar-se que s’havia posat ell solet en una ratera. Sabia el que venia a continuació i no volia perdre-s’ho de cap manera. A la ciutat de Melilla la guàrdia civil només es mobilitza per una raó. I mai havia vist totes les unitats en marxa. Sabia cap a on anaven, i sabia que hi trobaria el cabró de la barba.
“Ets estúpid, Guifré, Merda”