La Venjança del Negre de Banyoles

Una història per a escagarrinar-se

1.1

Aquesta és una història difícil, però que demana ser explicada. Comença amb el Guifré, a tota velocitat, preguntant-se: “¿Sóc un feixista?” No era un home procliu a la reflexió, així que es va estranyar de descobrir-se passant revista a les coses que havien dit d’ell.

Potser una intuïció d’esdeveniments funestos, una sospita de mort l’havien portat a la melancolia. Però no va deixar que aquests pensaments de nena el distraguessin de la seva feina. El semàfor es va posar verd i l’aire va començar a bufar contra el seu pit. Un pensament amic, que sempre el reconfortava, li va venir a la memòria: les paraules són vagues, però les accions precises. Va accelerar.

Va aparcar la moto a l’ombra d’uns contenidors, lluny de la llum groguenca de l’únic fanal que es veia. Un televisor bramava des d’un dels pisos de la planta baixa. Se sentien veus de nois joves fent gresca després d’un llarg dia fent el gandul al port. El Guifré els va contar intuïtivament; eren quatre, probablement ebris. Es va esmunyir cap al carreró sense nom entre dos edificis i va buscar una porta d’accés a les escales d’emergència.

Butxaca inferior dreta de l’armilla multiusos: pistola obrepanys. Pràcticament silenciosa, quan funciona correctament és capaç d’obrir un pany convencional en pocs segons. Encara lluïa l’enganxina que la identificava com a bé immoble dels Mossos d’Esquadra. El Guifré va introduir el fibló dins el pany i va notar el lleu moviment de sis o set ressorts pujant al seu lloc. Va carregar la molla i va pitjar el gallet. No va funcionar. A vegades falla si el pany està poc usat o rovellat. Ho va tornar a provar, i va tornar a fallar.

Els joves al tercer pis feien xerinola. Nivell d’alcohol en sang superior a 2.5. Potser no calia ser tan discret. Aprofitant les riallades, un cop d’espatlla va fer retronar tota la porta. No la va obrir, però en va revelar la feblesa. El cop va ressonar cel amunt, seguit per un silenci. Les riallades no reprenien. “Vinga, foteu xivarri, cabrons”, va murmurar el Guifré. Quan van remprendre la gresca, li va propinar a la porta una puntada de peu. Va cedir dòcil sota el pes de la seva bota reforçada. Els joves encara reien. La nit sempre és amable amb el Guifré.

La porta va quedar mig oberta, alguna cosa n’impedia el moviment. Segurament una pila de runa. El Guifré hi va haver de passar de costat. Passar per llocs estrets no era una de les seves fortaleses. Va pujar fins al terrat sense més complicacions. Tenia encara força temps.

Butxaca superior dreta de l’armilla multiusos: telescopi infraroig portàtil. Com havia previst, des del terrat va aconseguir unes vistes magnífiques del port. Les onades ofegaven la gresca abjecta del balcó veí. La brisa era agradable, bufava cap al mar. Des d’un minaret proper es va sentir la primera entonada de l’ixa, el prec de nit. Eren just passades les deu.

El Guifré va resseguir el moll metòdicament. Sabia que una barca havia de sortir aquella nit. Normalment les barques no s’esperen mai carregades al port; com a mínim no ho fan quan porten certs tipus de mercaderia. El Guifré, en aquests moments, n’ignorava la naturalesa exacta. Com sempre, treballava amb informació dispersa, recollida de diverses fonts poc fiables, que s’havia de sumar i filtrar. La seva millor aposta era que algú, en algun moment d’aquesta nit, carregaria una barca.

No hi va haver moviment durant els primers tres quarts d’hora d’espera. A les 10:44 algú va arribar amb moto i van sortir un parell d’homes d’un cotxe que ja hi era, al peu de les grues. Els tres homes es van posar a parlar. La llum del fanal que els il·luminava també els impedia veure el Guifré. Inconscients, interpretaven el seu petit teatre a la llum dels focus. Un tombava amunt i avall i dirigia mirades furtives a la dreta, fora del camp de visió del Guifré. Amb el petit telescopi li arribava a veure les faccions. Semblava inquiet. Allí a on mirava hi devia haver la barca.

A les 11:35 va arribar un tot terreny. Al Guifré se li va glaçar la sang. El vehicle era blanc i verd, un model inconfusible. Portava apagats els llums del capó, però el disseny i els colors no admetien interpretacions ambigües. Era un vehicle de la Guàrdia Civil, i ho hagués endevinat qualssevol mort de gana. Però els homes del port no semblaven pas espantats per la intrusió. Al contrari, van saludar els dos guàrdies amb familiaritat mentre aquests abaixaven les finestres.

—Fills de puta, no arribareu sencers a la meva terra — va dir-se el Guifré.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per vickybrit | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent