Yo no voy a olvidar porque otros quieran, d’Alfons Cervera.
La dictadura ens obliga a oblidar i a creure-se’n la seua versió oficial. Amb la transició la cosa no millora i ara sembla que la moda de la “memòria històrica” només val per a que alguns munten un negoci editorial per guanyar diners però sense anar al moll de l’os. Aquesta és la denúncia ( i no l’única) que fa Alfons en aquest recull d’articles i conferències sobre la memòria històrica que ens presenta al seu nou llibre. L’autor denuncia que molts autors actuals suavitzen el bàndol franquista ( amb l’excusa del costat humà del monstre, o de l’equidistància o un falsa neutralitat) per equiparar les dues realitats, rebaixant la culpabilitat d’una i augmentant la dels que varen defensar la democràcia. Autors com Javier Cercas o Muñoz Molina no ixen ben parats en aquest llibre, reivindicant l’autor a altres escriptors menys mediàtics, que no són de l’esquerra “progre” que agrada al diari El País.Ja a la presentació del llibre en va avisar que el perill estava en aquests autors i no els vinculats al PP, ja que aquests ja te’ls veus venir des de la distància i els de l’esquerra “Prisa” es camuflen més.
Una de les coses que sorprèn és la denúncia de l’autor de l’ús del llenguatge i dels eufemismes per edulcorar el que va passa (guerra entre germans, transició pacífica, dos bàndols,…) i així posar al mateix nivell les dues parts de la realitat: la dictadura ens va imposar un llenguatge manipulat del que encara no hem sabut eixir.
La majoria dels articles van sobre el mateix tema, per això recomane no llegir-ho de cop i anar intercalant altres lectures.
