Somiàvem una illa, de Roc Casagran.
Fa uns anys, en part gràcies a la cantant del meu poble Mireia Vives i el seu company de duet musical Borja Penalba, vaig descobrir Roc Casagran i el seu llibre L’amor fora de mapa. Una novel·la sobre un trio amorós amb poemes intercalats a la trama que varen ser musicats en un meravellós disc pels músics valencians. Un disc tant bo com la novel·la que ens va atrapar a mi i a molts coneguts i que sembla que atrapa a molts quan la lligen com a lectura a l’institut.
Amb aquesta novel·la crec que Roc s’ha superat i el premi que li han donat el trobe merescut. Roc es posa a la pell d’una dona madura que passa per una mala experiència i necessita contar-ho a algú, en aquest cas al seu estimat. Un dona que al mateix temps està treballant en un documental sobre illes perdudes o aïllades del món, que pensa que potser és aquesta la solució aïllar-se del món en alguna d’aquelles illes. Al llarg dels capítols on descriu els fets més destacats de la seva vida els va comparant amb la història d’aquestes illes que surten al documental per finalment adonar-se que no és aquesta la solució. Les illes i les persones també necessiten estar comunicades, necessiten el suport de la gent que ens envolta i sobretot de la gent propera que ens estima i ens dona suport.
Al mateix temps també fa picades d’ullet a problemes actuals com la massificació turística o el canvi climàtica. Un gran relat del que destacaria que acaba en l’única Illa habitada del País Valencià, Tabarca. I ja m’estan entrant ganes de tornar allà. Amb aquest final a l’illa de Tabarca, crec que Roc ens mostra que sap quin és el seu país i que no acaba a la Sénia.
Sumbawa, Tristan da Cunha, Sentinel del nord, Tromelin, Insulo de la Rozoj, Clipeperton, Illes del urus, Tuvalu i, finalment, Tabarca:
