La foto l’ha fet el meu fill. Correspon al tram de via que passa pel poble d’Almohaja a Terol. Ja no passa cap tren per aquesta via que s’utilitzava per dur el mineral cap a Sagunt. Algun grup de voltors passa de quant en quant cercant menjar (borregues mortes). Per saber més:
www.todotrenes.com/Curiosidades/verFichaCuriosidad.asp?Cnf=2
Un article escrit fa uns anys que encara és vigent per desgràcia
Ma mare ja no sap dir bresquilla.
Així és, ma mare ja
no diu ni ambresquilla, ni bresquilla, i molt menys préssec. La
castellanització de la societat valenciana ha arribat, fins i tot a la gent
gran, de tal manera que han perdut les paraules pròpies canviant-les per les
que escolten a la televisió (melocotón en almibar) o veuen a les etiquetes del
productes. Ja no diu suc, sinó “sumo”, o es tradueix directament del castellà:
Bons nadals ( en lloc del singular), menjar torró ( tradicionalment en plural,
menjar els torrons), exemples molt adients per a les festes en que estem.
Cantem “villancicos”, evidentment els castellans o andalusos, i s’oblidem de
les nadales, i celebrem la “nit bona”, i s’oblidem de Sant Esteve (o com ara
diuen “san Esteve”), en lloc de la nit de Nadal Llegim el periòdic, quan jo
crec que és més adient dir diari.
Així, es podrien
citar mils d’exemples de la castellanització que està patint la nostra
societat, gràcies als mitjans de comunicació i a la passivitat dels nostres
governants, que sembla més que no els interessa el tema i han decidit no fer
res perquè la nostra llengua desaparegui en unes quantes generacions. Però
també cal fer autocrítica i recordar una
cita de Abraham Lincoln: “ no et preguntes que pot Amèrica fer per tu,
sinó que pots fer tu per Amèrica” i aplicar-la al nostre cas., que podem fer els
valencians per la nostra llengua? Fàcil, utilitzar-la, no renunciar a ella. En
aquests temps és una tasca difícil, i molta gent no està disposada a fer-la,
però si no la fem nosaltres, ningú ens ajudarà a mantenir la llengua dels
nostres pares i avis ( o “güelos”).
Una vegada, a Prada
del Conflent, vam estar discutint, sobre la definició de qui era català. Moltes
propostes sobre la taula: la pujoliana “qui viu i treballa a Catalunya”, “qui
té els pares catalans”, “qui es considera català” ,posar un DNI català,… però
ens vam quedar amb que és català qui ensenya als fills a parlar català i a
estimar el que és. Crec que és la mes encertada, i més després de comprovar com
gent valenciana de tota la vida, parla al fills en llengua estranya.
Un lloc molt bonic per anar a fer snorkel i vore els peixets i altres animals del fons marí és aquesta cala situada dalt de Palamós i abans de la Platja del Castell. En el nom encara conserva l’article salat originari de la Costa Brava. A ciutats com Palamós o Sant Feliu encara hi ha gent major que l’utilitza en el llenguatge oral, més d’una vegada he sentit “sa meva dona”. A Begur encara hi ha més cales que conserven aquest article: Sa Tuna, Sa Riera.
Aquesta primavera i estiu estic redescobrint la comarca del Serrans. Una xicoteta excursió per poder anar amb xiquets és pujar a la “Peña Cortada” de Xelva. És el recorregut d’una antiga conducció d’aigua que els romans varen fer per dur l’aigua des de Tuejar al Villar. El tram recomanat és el de l’aqüeducte i els túnels excavats a la roca.
Al centre de Palamós podeu trobar la taverna de Can Moni, on podreu gaudir de bones tapes (han pujat el preu, d’un euro a euro i mig) a partir de les set de la tarda. En aquesta taverna no demaneu Cocacoles o similars, vos arrisqueu a emprenyar al propietari (Moni), només serveixen vi, cervesa o cava, i aigua o mosto pels que no beuen alcohol. A les parets podeu trobar fotos de gent que ha passat per Palamòs: John Wayne, Kirk Douglas, Liz Taylor, Dalí, i…Carmen Sevilla.
PROFESSIÓ DEL VELL RODER
A mi m’agrada el vi
de les tavernes, el
vi potent del camí.
Ai de mi!
A mi m’agrada el vi
que em tomba d’una empenta
a meitat del camí.
Ai de mi!
A mi m’agrada el vi
de les tavernes, que
m’és un vi i un camí.
Ai de mi!
Potser caldria posar-ne uns quants en algunes carreteres i xalets de Llíria?
Hi ha un altre poema de Machado (també musicat per Serrat) que em recorda la polarització de la política espanyola actual:
Españolito
Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón
El que crec és que l’ejpanya cutre, de pandereta, és la que s’apodera i llavors no vull formar part d’aquest país i preferisc l’opció independentista. I per cert, igual Antonio des de la seva tomba en Cotlliure, preferiria restar allà, prop del mar, que no tornar a terres castellanes.
A la pàgina 282, del capítol VII de la quarta part de Guerra i Pau, Tolstoi escriu:
…Els diaris, pels quals el vell príncep sabé de la batalla d’Austerlitz, deien amb mots breus i vagues, com sempre, que els russos, després de brillants combats, s’havien vist obligats a retirar-se, i que la retirada s’havia efectuat amb ordre perfecte. El vell príncep, per aquesta notícia oficial, comprengué que els nostres havien estat esclafats………
Que diria Tolstoi si poguès vore un telenotícies de la TVV (més coneguda com NODO9 o TeleCamps)? O vera el que Putin fa la Rússia actual?
Un arròs que val la pena provar és el de Pals. És una producció molt xicoteta, però de bona qualitat. Entre Pals i Torroella es poden vore els bancals on es produeix i des de la carretera que uneix les dues ciutats es veu el molí on es fa aquest arròs que es pot trobar al mercat sota la marca Molí de Pal (abans era Arròs Parals).
Aquest post està dedicat a una amiga de Pal: Sumpci Parals.
Al llibre El carrer estret, a la pàgina 158 del capítol XXIII, Josep Pla escriu el següent:
...Al meu entendre, un dels encants més grans de la vida de poble és la percepció constant de la proximitat de la naturalesa. En les ciutats s’escolten altres sorolls:els motors, els cotxes, la ferralla dels tramvies,els clàxons i la fressa sorda del trepig de la gent sobre les voravies, els crits, a part del soroll que fan els wàters quan els veïns estiren la cadena. El bram d’aquest burret és potent i vigoròs, però quan ja va de baixa hi intervè un matís de tendresa angoixada i greu que produeix una emoció autèntica.
Tot açò m’ha fet recordar la polèmica que porta la gent de can fanga quan va a passar uns dies al Pirineu o altres zones rurals. Es queixen del soroll dels esquellots de les vaques i els bous, del soroll d’altres ramats, de la pudor dels porcs i del soroll dels campanars, quan no recorden que els de les ciutats són pitjors. Si no t’agraden aquests sorolls, queda’t a la capital que la gent de camp s’ha de guanyar la vida d’alguna manera.
El carrer estret.
Josep Pla
Destino Jove 165
A la novel·la Guerra i Pau de Lev Tolstoi, el príncep Nicolau Andreievitx Bolkonski està preocupat per l’educació de la seva filla, la princesa Maria. A la pàgina 84 hi diu:
….. Ell mateix s’ocupava de l’educació de la seva filla i per fomentar-li aquestes dues virtuts capitals (l’activitat i la inteligència),fins al vint anys li donà lliçons d’àlgebra i de geometria i distibuí la seva vida en una sèrie ininterrompuda d’ocupacions. Àdhuc ell mateix estava sempre ocupat: tan aviat escrivia les seves memòries com s’entretenia a resoldre equacions de matemàtica transcendental……
A la pàgina 86 i diu:
– No pot ser princesa – diguè quan la princesa haguè tancat els quaderns després de la llicò i ja estava a punt d’anarse’n- la matemàtica és una gran cosa filla meva; no vull que t’assemblis a les nostres dames, que són unes totxes……..
I algunes referències més entre aquestes dues pàgines del capítol XXII de la primera part de la novel·la. Supose que Tolstoi estaria preocupat per l’educació a la Rússia de segle XIX, un país que encara és mantenia amb un sistema feudal encapçalat pel Tsar de torn.
Guerra i Pau, Lev Tolstoi
Edicions 62
Les millors obres de la literatura universal
Un dels llocs més bònics per fer una inmersió és per les cales que hi han a la platja de Sant Pol de Sant Feliu i a S’Agaró. La foto és de fan uns anys, i encara podia posar-me dins del tratge de neopré. Ara el tinc una mica oblidat.
Davant la propera visita del Papa al Regne Unit , l’esglèsia catòlica britànica cobrarà entre 12 i 30 euros per participar als actes que es faran durant la seva gira. Crec que amb el preu va inclosa la motxilleta que donen als que acudeixen als actes.
Que haguera passat si a València s’haguès pres la mateixa mesura fa una anys en lloc de pagar-ho tot de l’erari públic? s’haguera vist tanta gent per la ciutat del Túria? I en la propera visita a Barcelona? s’ho finançaran els catòlics o ho pagarem entre tots?
Quan era més jove i no podia lliurar-me d’anar al camp (a collir tomates, entrar cebes o altres feines agrícoles) tenia que aguantar els dies de ponent a l’estiu com podia (és a dir, amb moltes ampolles d’aigua freda). Ara que puc triar, quan fa ponent no isc de casa si no és necessari. Per això, ahir mirant les notícies a La Sexta, em feia gràcia la gent que entrevistaven a la platja o a altres llocs queixant-se de la calor (més de 40 graus). Si no vols passar calor els dies de ponent, no isques de casa. Tota la gent que entrevistaren estava on estava lliurement, tret d’una cambrera, que estava treballant i no podia lliurar-se. Per tant en feien molta gràcia les queixes. Que passa? és que no aprenen de les ponentades anterior? tots els anys en fan un parell a l’estiu.
Per cert hi ha una dita que diu “de ponent ni vent, ni gent”