Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Castell de Dénia

Un estiu, un grup de companys de la facultat, anàrem a Dénia a un curs d’estiu de matemàtiques sobre geometria no euclidiana. Al matí fèiem el curs i  a la tarda a la platja o a conèixer la ciutat (a la nit festa, no cal dir-ho). Una visita va ser el castell de la ciutat on vaig fer aquesta foto. El Montgó sembla amenaçat pel canó, però aquesta muntanya té perills més greus: l’urbanisme salvatge que afecta a tota la comarca de La Marina. La foto és del 1992 (com deu d’estar ara?). Dénia ja va haver de patir al primer Borbó de manera especial, ja que fou la primera ciutat en reconèixer a Carles III com a rei de València i aixó al futur Felip IV no li faria cap gràcia.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Viena 1988(nòria de Prater)

Era molt jove i vaig passar un cap setmana a Viena (Wien). Eren les possibilitats que teníem amb l’Interrail. L’únic lloc de la ciutat que volia vore per davant d’altres, era la nòria del Prater i la raó era Orson Welles. La càmera que tenia llavors era la típica que et regalaven quan feies la comunió i eixien unes fotos quadrades i xicotetes, a més que en aquella època no tenia ni idea de fotografia (ara un poc més, però seguisc cagant-la moltes vegades). Evidentment vaig pujar a la nòria, amb una mica de por donades les seves dimensions. Però no em vaig penedir d’haver-hi pujat: vaig vore tota la ciutat des de dalt, els palaus, el Danubi (Donau) i vaig sentir-me Joseph Cotten per un moment.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Vies verdes: dues visions diferents.

La foto que podeu vore és del pas del carril bici que va des de Sant Feliu de Guíxols a Girona, per l’estació de Santa Cristina d’Aro, seguint el camí del tren de via estreta que unia les dues ciutats. És un camí molt utilitzat, tant per ciclistes, com per corredors, gent que va simplement a caminar, o excursions a cavall. Com es pot observar a la foto, no està ni asfaltat, ni pintat de verd, cosa que per caminar o córrer és molt millor, ja que no se carreguen tant els peus. El recorregut segueix l’antiga via del tren i només va al costat de la carretera en el tram abans d’arribar a la ciutat de Llagostera.
Ara comparem amb aquestes coses verdes que han aparegut últimament a la nostra comarca: pintades de verd (que maco!), asfaltades (així duren més, no?, ara ja no són tan aptes per córrer o caminar), al costat d’autovies (respirant l’aire pur dels camions i cotxes). L’únic que se sembla a una via verda és el tram de l’antiga via del tren de la RENFE des de Llíria a Benaguasil, o el camí que va a Sant Vicent. I clar pintadetes de verd, que queda més ecològic, però asfaltades.
Ens volen prendre el pèl, jo he vist unes quantes vies verdes i no són així: a la de Sant Feliu-Girona, segueix la Girona-Olot. Des de Ripoll a  Ogassa hi ha un altra via verde que resegueix un antic carrilet. La del tren miner que segueix la via que baixava el mineral a Sagunt, i no és el que han posat ací al Camp de Túria. Potser si la gent viatjara més i es fixara més en el que hi ha fora no ens prendrien tant el pèl.

Els dòlmens de la Serra de l’Albera

Un lloc del nostre país on es poden trobar molts dòlmens és a la Serra de l’Albera entre l’Empordà i el Roselló. Una companya de l’institut, la Dolors Masferrer, i jo varem fer un recorregut pels dòlmens que quedàvem prop del poble d’Espolla, organitzat, sinó recorde mal, pels Amics de l’Albera de Figueres.
Al poble d’Espolla hi ha una cooperativa on la gent de la ciutat compra oli d’oliva i vi. Supose que al ser un poble xicotet i a l’estar la cooperativa fora del poble, aquesta encara ha conservat l’edifici antic (del 1930). A Llíria açò no ha pogut ser, supose que degut al creixement de la mateixa cooperativa, del poble i a l’estar aquesta ubicada en ple centre urbà.
El vi de la bota no era d’Espolla, crec recordar que era de Calonge, del Mas PonsJoan.
Aquest post està dedicat a la Dolors Masferrer que gaudeix ara d’una merescuda jubilació.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Pic de Bastiments(2881 m)

Un cim molt popular per pujar és el cim del Bastiments al Ripollés. Es pot pujar des de les pistes d’esquí de Ulldeter. Amb el CEM de Sant Feliu pujàrem al cim per el coll de la Geganta i el descens el férem més llarg, donant la volta al Grau de Fajol, baixàrem per la Coma de l’Orri fins a trobar altra vegada la carretera que va a les pistes.
També l’he pujat amb esquís de muntanya per la pujada tradicional, pel coll de la marrana, acompanyat d’un gran mestre i esportista, el Joan Pinsach, al que dedique aquest post.
Com sempre el cim s’ha de celebrar amb un traguet de vi de la bota. Cadascú té les seves manies.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Teoria de grafs.

“S’ha dit en moltes ocasions que la denominació Edat de pedra és poc adient i que caldria utilitzar la d’Edat del fil, ja que més enllà de l’ús de la pedra com a eina el que va ser molt important va ser la decisió d’unir aquestes pedres amb pals usant fils. A la nostra època, la “xarxa de xarxes”, internet, ha possibilitat la revolució digital al connectar ordinadors i servidors a nivell mundial. Les computadores han crescut en potència (i disminuït en volum), però el que ha permés el gran salt en la digiitalització del mon han estat les connexions. Ací els grafs i les telecomunicacions sempre han anat de la ma”
He traduït aquestes paraules del professor Claudi Alsina del seu llibre “Mapas del metro y redes neuronales”, on crec que es pot vore la importància d’una especialitat de les matemàtique: la teoria de grafs.
La foto és el famós problema del ponts de Könisberg, que no té solució.

Maitesun hiztak

Fa uns anys, a Sant Feliu, en el festival de la Porta ferrada vaig poder escoltar al cantautor basc i ex-vicepresident del parlament basc per Euskoalkartasuna. Un concert xicotet de format, però gran en el seu contingut. El marc: l’hort del rector del monestir. L’anècdota: la raspallada del polítics locals d’ERC, a ell i a l’ex-conseller en cap Josep Bargalló.
(Disculpes per l’anunci de gogear)

Berak maite ninduen
Nik bera ere bai
Oraindik oroitzen naiz
Bere begietaz
Oraindik oroitzen naiz
Zuhaitz lore artean
Berak esaten zizkidan
Maitasun hitz politak

Maitasun hitzak, umil ta xamurrak
Besterik etzekien, hain gaztea zan
Etzuen mundua, gaiztoa ikusten
Oraindik ametsak, bizi zituan
Hiru gauza bakarrik zekizkin esaten
Aintzinako ipuin xarmangarriak
Maitasun istori, poeten abesti
Besterik etzekin, hain gaztea zen

Egunak joan ta gero
Nabaritzen dudanian
Bakardade haundi bat
Neure bihotzean
Oraindik oroitzen naiz
Zuhaitz ore artean
Berak esaten zizkidan
Maitasun hitz politak.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Matemàtiques a la premsa II

Ahir, la web del diari Levante-emv informava que el  NODO9 s’havia equivocat confonent 700.000 pessetes amb 700.000 euros. La notícia la podeu vore en aquest enllaç:
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/09/20/canal-confunde-700000-pesetas-reforma-euros/740724.html
La notícia diu que es van confondre (cosa que venint del NODO9 i havent vist com tracten a l’oposició, jo tinc els meus dubtes).
El problema és que el periodista del Levante encara fa una errada més greu, al dir que la cadena autonòmica “multiplica exponencialment” el cost de la casa del diputat Luna. Com s’entén açò? quina és aquesta operació de multiplicar exponencialment? és un descobriment nou de la matemàtica al segle XXI? Com a molt el que han fet és equivocar-se d’unitats i per tant la xifra quedaria multiplicada per 166,386, que és el factor de conversió d’euros a pessetes.

Pic Peric (2810 m). Alta Cerdanya.

Una ascensió pirinenca fàcil i bonica és la del pic Peric (també conegut com Puig Peric) al massís del Carlit. Es comença en el llac de la Bollosa i al juliol encara hi podeu trobar neu i gel en alguns llacs xicotets.
La excursió la varem fer amb el CEM de Sant Feliu de Guíxols, el juliol de 2005.
Normalment, si les condicions metereològiques ho permeten, aquesta és una bona manera de celebrar el cim.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Segons el pare, el fill.

Als veïns del nord les coses dolentes venen de família. I una d’aquestes deu d’esser l’antisemitisme i el racisme. Un dels que varen  declarar en contra d’Alfred Dreyfus, un militar aficionat a la grafologia,  el comandant Armand du Paty de Clam, va tenir un fill que va ocupar el càrrec de responsable d’assumptes jueus al govern de Vichy. En castellà diuen “de tal palo, tal astilla”, en català crec que es diu “de tal buc, tal eixam” o “de tal riu, tal aigua”.
Font: “El caso Dreyfuss” de Denis Bon, de l’editorial del Vecchi. El llibre el vaig comprar a la llibreria del Centre Bonastruc ça Porta de Girona, més conegut com a Museu d’història dels jueus.