Nascuts del fang, de Victor Labrado.
La casualitat ha fet que acabara de llegir el darrer llibre de Victor Labrado ahir quan mig País Valencià estava inundant-se degut a la terrible tempesta que ha fet que rius i barrancs se n’isqueren de mares i les comarques central quedaran devastades en poques hores. En un dels capítols conta que moltes terres entre Cullera i València eren marjals i part de l’albufera. Aquestes terres anaren dessecant-se al segle XX per ampliar cultius ( a part de polígons industrials en llocs on no toca o altres animalades del totxo), sobretot taronja i la part de marjal va anar minvant. Però que passa quan plou molt? que l’aigua cerca els seu camí natural i ho arrasa tot al que troba al davant. Potser ja hauríem d’haver fet un pensament del que volem per al nostre país i deixar de cometre les mateixes errades tantes i tantes vegades.
A part d’aquesta reflexió que ha vingut donada pels darrers fets, el llibre de Victor és molt recomanable. Un barreja de ficció i realitat per a descriure com era la societat de la marjal de l’Albufera just després de la Guerra Civil, i com aquesta anirà transformant-se amb les futures generacions, en aquest aquest cas el xiquet protagonista que va creixent al llarg de la novel·la. És a traves dels seus ulls com es descriu la societat de l’època: feines, costums, efectes del colp d’Estat feixista i la seua repressió posterior i, sobretot als darrers capítols, com moltes coses desapareixen, algunes per a bé, altres no tant.
M’ha recordat un poc una altra novel·la posterior, “Veus, la mar” per la barreja aquesta de ficció i realitat. No oblidem que una de les seus novel·les més celebrades és La mestra.
