L’Estaca, de Joaquim Vilarnau
Una vegada Vicent Andrés Estellés va dir-li a l’Ovidi Montllor; “Malparit! m’has furtat el poema!” , en referència al seu poema Els amants popularitzat per la veu del cantant alcoià. Això és el que ha passat amb la famosa cançó de Lluís Llach, l’Estaca, però d’una manera més bèstia, més exagerada, de nivell internacional. La gent la fet seua i s’ha fent més de 400 versions en diferents llengües de tot el món (he penjat al facebook unes quantes d’aquestes que surten al llibre). A més de ser referència per altres cançons i altres generes artístics (literatura, art..).
De tot açò i més, la gènesi de la cançó i els problemes que va tenir per poder cantar-la a la dictadura feixista del general Franco ens parla En Joaquim Vilarnau en aquest llibre prologat pel mateix Llach. Aquesta seria la primera part del llibre, i la segona el que he dit abans, quan la cançó pren vida pròpia i volta pel món en diferents versions i idiomes. al final hi ha una llista de versions fetes fins a l’estiu del 2024. Potser en trobeu altres posteriors, jo he trobat una de Maxime Cayuela i Lou Sévérac en català i cors (L’estaca-Catena).
La veritat, és que es fa dificil no llegir aquest llibre i no tenir a l’abast el mòbil o el PC per cercar i escoltar els diferents versions esmentades. I per cert, no és l’única cançó de Llach traduïda i cantada en altres llengües.
Himne del rugby català: