Ladrón de bicicletas, de Luigi Bartolini.
Una de les millors pel·licules que he vist (això sí, fa molt de temps) és els clàssic del neorealisme italià, Lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. Fa poc he aconseguit de segona la novel·la en la que s’inspira la pel·lícula. Però, la veritat, és que només es sembla en el fet de furtar una bicicleta. El guió de la pel·lícula canvia el protagonista, enlloc del pintor i escriptor del llibre al film és un aturat que troba una feina en la que li és necessària la bicicleta, cosa que al protagonista del llibre no li és tant. Potser la intenció dels autors del guió era fer més dramàtica la història fílmica que la narrada al llibre, que es decanta molt més per mostrar-mos com era la Roma de finals de la II Guerra Mundial i la postguerra, el final del feixisme i les seues conseqüències entre la població: atur, fam, violència, prostitució…..coses que potser la censura cinematogràfica no hagués deixat passar.
I de veritat, li calia al protagonista de la novel·la tanta feina per una bicicleta, quan sembla que anava sobrat? o és l’excusa per mostrar com era la Roma d’aleshores?
