La pell, de Curzio Malaparte.
“És una vergonya, guanyar la guerra”.
Potser si que és una vergonya guanyar la guerra de la manera que es descriu al llibre. El pitjor de la gent ix a fora quan després de anys de lluita i de dictadura feixista arriben les alliberadors que no sempre són uns herois romàntics. Però potser és més vergonyós haver-la començat i portar al teu poble a les misèries que va patir després.
Segurament Núria Cadenes ho explica millor que jo a l‘article del passat dijous a vilaweb, però em sembla contradictori (la mateixa Núria o diu i la biografia de l’autor ho confirma) que un ex-feixista ara denuncie les atrocitats del final de la guerra i en alguna part de la narració les dels alemanys al front de l’est quan ell va ajudar a construir al regim feixista anys enrere i malgrat que aquest regim després l’empresona per discrepàncies quan torna de l’exili es torna a allistar-se i va al front oriental per col·laborar després amb l’exercit americà en la campanya italiana (experiències reflectides en aquesta novel·la).
Sort d’alguns tocs d’humor que fan més digerible tanta cruesa, com quan el general americà en veure les runes del Coliseu romà opina que els bombarder americans han fet bona feina.
Hi ha una versió cinematogràfica dirigida per Liliana Cavani i protagonitzada per Marcello Mastroianni, Burt Lancaster i Claudia Cardinale.