Fanny, de Carles Soldevila. Cinema a la novel·la.
A part del tot el que està escrit sobre aquesta novel·la de Carles Soldevila que forma part d’un tríptic sobre dones que són modernes per la seva època, m’han sorprès les referències cinematogràfiques al cinema americà de l’època.
“Fan un pel·lícula de Harold Lloyd, T’hi faràs un tip de riure..”. Jo també em feia un tip de riure amb aquestes “pelis” quan les feien a canal UHF. Llàstima de no poder-les apreciar en pantalla gegant.
“No és un Valentino. Ni de molt.” El galant de les pel·lícules en blanc i negre, el primer latin lover.
“Vagi, vagi, senyor del bigotet a la Ronald Colman.” Un altre galant de l’època, però anglès i famós pel seu bigotet.
La segona edició d’aquesta novel·la narrada de manera introspectiva per la protagonista és de 1930, introduint a la literatura catalana aquesta manera d’escriure; però m’ha sorprès aquest intent de donar-li modernitat utilitzant a la narració un dels fenòmens de masses de l’època. Potser ara trobem normal trobar referències cinematogràfiques o musicals en novel·les actuals, però, era normal als anys 20? o l’autor és un pioner en aquest aspecte?
