El pianista, de Manuel Vázquez Montalbán.
A l’any 1999 en plena UCE a Prada de Conflent vaig veure la pel·lícula El pianista de Mario Gas, amb Pere Ponce i Jordi Mollà fent el paper dels dos pianistes protagonistes del film. Dos pianistes que estant a París en esclatar al Guerra Civil a Espanya prenen partits oposats en aquesta. Em va agradar prou i a més era un film en català amb música de Carles Santos.
Anys després vaig descobrir que la pel·lícula estava basada en una novel·la de Manuels Vázquez Montalbán amb el mateix títol i vaig intentar cercar-la sense èxit fins que l’altre dia vaig trobar un exemplar de segona mà a la Biblioteca Municipal de Llíria. Ja l’he llegida i és més completa que la pel·lícula ja que en aquesta hi ha molts més personatges (sobretot a la primera part a la Barcelona dels anys 80) que giren al voltant del dos pianistes i que ajuden a entendre la societat de tres èpoques en que es desenvolupa el relat (anys 80 i postguerra a Barcelona i juliol del 36 a París). Però trobe, com en algunes pel·lícules d’Aranda, que l’autor té massa ressentiment cap a les coses catalanes. Sembla que aquesta gent d’esquerres no varen pair bé les derrotes electorals contra la CiU de Jordi Pujol i això els va crear un sentiment negatiu cap a certs aspectes de la vida catalana. Jo no he estat mai afí a CiU o a Pujol, però sé distingir entre un partit polític que no era el meu i la resta del país. Potser és perquè soc valencià i aquests autors no ho son?