El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald.
Publicat el 12 d'abril de 2012 per vicent montesinos
…Tot resultava irreflexiu i confús. Tom i Daisy eren descuidats i indiferents; aplastaven coses i èssers humans, i després es refugiaven en els seus diners o en la seva ampla irreflexió, o en el que dimonis fòra que els mantenia junts, deixant als altres que apanyaren les destrosses que ells havien ocasionat.
He tornat a llegir aquesta novel·la que vaig llegir abans dels 20 anys. Segons alguns una novel·la romàntica, però en la que jo veig una crítica ferotge a la manera de viure dels rics als Estats Units d’entreguerres i dels nous rics, normalment amb negocis pocs clars, que intenten imitar als altres. Amb el pas dels anys l’he entès millor que la primera vegada que la vaig llegir, i tenint un record molt llunyà de “peli” amb Robert Redford i Mia Farrow.
NOTA: he traduït del castellà, ja que l’edició que tinc és del Circulo de Lectores de 1988.
He tornat a llegir aquesta novel·la que vaig llegir abans dels 20 anys. Segons alguns una novel·la romàntica, però en la que jo veig una crítica ferotge a la manera de viure dels rics als Estats Units d’entreguerres i dels nous rics, normalment amb negocis pocs clars, que intenten imitar als altres. Amb el pas dels anys l’he entès millor que la primera vegada que la vaig llegir, i tenint un record molt llunyà de “peli” amb Robert Redford i Mia Farrow.
NOTA: he traduït del castellà, ja que l’edició que tinc és del Circulo de Lectores de 1988.
Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari
Robert Redford
no va tenir sort. Ell era un Gatsby perfecte: tenia el somriure i la mirada, l’anhel romàntic i el gest audaç de l’home fet a si mateix. Aquest Gatsby ideal no mereixa la pitjor Daisy possible. ¿Qui va triar Mia Farrow per al paper? Aquesta actriu converteix a Daisy en una ximpleta ridícula i histèrica. Sense bellesa ni encant, aquesta Daisy és incapaç d’hipnotitzar durant anys un home com Gatsby. Si El gran Gatsby ja és una novel·la molt dífícil d’adaptar -¿com es pot traslladar l’estil de F. Scott Fitzgerald a la pantalla?-, amb una Daisy com Mia Farrow el fracàs és inevitable. Per sort, el repartiment dels secundaris té alguns encerts, en especial Sam Waterston com a Nick Carraway, i l’atractiva Lois Chiles, que clarament eclipsa Mia Farrow, com a Jordan Baker. En canvi, Bruce Dern, en el paper de Tom Buchanan, no sembla sorgit del Chicago més elegant sinó dels barris més baixos de la ciutat. El guió, escrit per Francis Ford Coppola, a vegades és massa fidel a la novel·la i a vegades massa poc. Tot plegat aposta per Carraway com a narrador i tot plegat l’oblida. Crea alguns diàlegs nous entre Gatsby i Daisy, que no aporten res. El film té un inici molt lent -Redford triga més de mitja hora a aparèixer- i es perd en la parafernàlia retro –¡quin munt de metratge ocupen les festes de Gatsby! El director Jack Clayton no sap donar densitat al relat i, quan vol ser romàntic, és pitjor, perquè es dedica a fer postals amb els dos amants (n’hi ha una amb cignes!). De tant en tant, això sí, hi ha seqüències en què la màgia es produeix i la película és la novel·la, amb tot el poder d’evocació; moments, per exemple, entre Gatsby i Carraway, com aquell en què Gatsby diu: “I can’t say anything in his house, old sport” (aquest old sport -company- de Gatsby!), i tot seguit, parlant de la veu de Daisy, la defineix així: “Her voice is full of money”. El film deixa un bon regust al final, perquè la mort de Gatsby a la piscina està resolta de manera brillant, tot i que sobren primers plans de l’assassí. En fi, aquesta mediocre adaptació realment només val la pena de veure per Robert Redford, que va aconseguir superar totes les adversitats -és a dir, Mia Farrow, Coppola i Clayton- i deixar un Gatsby per al record.