Canto jo i balla la muntanya, d’Irene Solà.

Una sorpresa agradable aquest llibre que ja fa temps que triomfa per les llibreries. És una història senzilla sobre la vida i la mort als pobles petits de muntanya i de la seua relació amb el medi que l’envolta: vida, creences, mites, accidents, morts, ….Però el que el fa diferent és la manera de narrar aquesta trama donant veu a diferents versions del fets (incloses veus animals), en diferents capítols, que al final confluiran tots en els dos capítols final on s’aclareixen tots els fets i es tanca la narració. També hi ha algun capítol pel mig per explicar millor la personalitat d’algun dels personatges i de quina manera els fets de la guerra civil i la postguerra varen influir en el caràcter de la gent que habitava i habita aquell racó del Pirineu.

Si el llegiu descobrireu la raó de la fotografia.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Nits d’estiu

Recull d’històries breus o contes que tenen en comú el transcórrer una nit d’estiu, i com hi ha 11 autors diferents podreu trobar per a tots els gustos. A mi m’han agradat quasi totes, només dues m’han decepcionat una mica.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Els cosacs, de Lev Tolstoi

Una de les primeres novel·les de Lev Tolstoi i l’anterior a la gran Guerra i Pau és aquesta història sobre la confrontació cultural entre els russos de la capital que van a la guerra del Caucas i la gent rural, els cosacs, que hi viuen allà, sempre pendents de les incursions txetxenes, enemics comuns dels dos. Un jove acomodat, fart de la vida superficial de la capital, s’allista voluntari com a cadet a les tropes russes que amb el suport dels cosacs del Térek vigilen les incursions dels txetxens de les muntanyes. Allà intentarà canviar la seua forma de vida intentant integrar-se a la vida rural i dura dels cosacs de la frontera que no tenen sempre una bona opinió de la gent arribada de Moscou. Conforme va passant la narració, amb un petita història d’amor pel mig, el jove s’adonarà que aquesta vida rural no és tan perfecta com ell esperava.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov.

Les quatre peces teatrals que componen aquest recull són: La gavina, L’oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers. Llegint-les potser s’entén perquè a Rússia va triomfar la revolució comunista abans fer una revolució burgesa o una industrial, l’aristocràcia decadent a l’època de les obres, en la meua opinió, era prou impresentable, i a més de burgesos cultes no n’ix cap. Nobles i vells terratinents, que ho estan perdent tot i encara tracten als pagesos i criats com si foren éssers inferiors: una bomba que esclataria anys després.
Les obres m’ha agradat, però crec que llegides perden molt respecte a poder veure-les interpretades. Has de fer un esforç d’imaginació per saber les reaccions i els sentiments que tenen a cada moment, cosa que amb una bona interpretació no cal,ja ho veus gràcies a la feina dels actors i dels directors teatrals. Potser seria per això que la primera representació de La gavina fora un fracàs fins que la va reestrenar Stanislavski?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La conjuració de Catilina, Sal·lusti.

Després de no tenir èxit a la política Sal·lusti es dedica a la feina de recopilar els fets que ha viscut o altres anteriors, entre ells la conjuració de Catilina, que va viure quan era jove. Intenta ser imparcial en la redacció dels fets, però se li nota la seua enemistat amb Ciceró un dels principals protagonistes de l’afer i potser el més recordat, reduint el seu paper i donant més importància a les errades dels conjurats que al mèrit del aleshores consol de la República. De pas ens explica la seua situació de la política i la societat romanes d’aquella època, que segons ells està en decadència per culpa de la corrupció i la luxúria des de la caiguda del Cartago: desaparegut l’enemic exterior més important, apareix l’enemic interior en forma de males costums que corrompen els vells costums i els ha portat a la situació actual.

Evidentment és més imparcial que les famoses Catilinàries que després va publicar Ciceró.

Publicat dins de Literatura, política | Deixa un comentari

Sinatra està refredat i altres escrits, de Gay Talese.

Al darrer número de la revista l’Avenç l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà escrivia sobre aquest recull d’històries del periodista nord-americà Gay Talese, que juntament amb Truman Capote, Tom Wolfe i altres estan considerats els pares del nou periodisme. Després de llegir la crítica i sobretot, com a seguidor del veritable Déu (Frank Sinatra) vaig decidir comprar-lo i els diners han estat ben invertits.
A més del llarg article sobre Frank Sinatra i el seu voltant, hi ha històries que val pena llegir: el perdedor Patterson, el genial Peter O’Tootle, les “pijes” del Vogue, Joe Louis, l’anècdota de son pare amb la màfia siciliana, el patètic encontre entre Fidel Castro i Muhammad Ali, o finalment el seus inicis com a periodista. Històries que sembla que pel títol poden ser intranscendents però que estan molt ben narrades i enganxen al lector amb l’estil que ells defineixen com a no-ficció.

Publicat dins de anècdotes, Literatura | Deixa un comentari

Quanta, quanta guerra…., de Mercè Rodoreda.

És pot escriure una novel·la sobre la guerra sense que aquesta aparega en primer pla? La resposta és afirmativa i aquesta novel·la és la resposta. Un noi, avorrit d’estar a Barcelona amb sa mare viuda decideix anar a la guerra. Però una vegada allà i veu que no és el que esperava comença una fugida erràtica que el portarà a conèixer diferents personatges i viure estranyes situacions i malsons provocades per aquesta guerra que recorre el text entre-línies.
No diu en cap moment quina guerra és però la guerra civil i la batalla de l’Ebre són fàcilment recognoscibles. També hi ha una frase cap al final del llibre que et fa pensar en la guerra civil, diu que és una guerra que mai acabarà, com la llarga postguerra que li va tocar viure a l’autora, i que sembla que no ha acabat encara. Personalment, uns capítols es desenvolupen en un castell vora mar, que m’ha fet recordar el castell de Tamariu, on a vegades anava a nadar quan vivia al Penedès.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Erewhon, de Samuel Butler

En algun lloc havia llegit que aquesta novel·la sobre un món utòpic i aïllat de la resta era una mena d’avançament del Senyor dels anells. Potser em vaig fer un embolic amb algun altres llibre, ja que no hi vaig cap relació. Per altra banda si que veig influències de Els viatges de Gulliver o un europeu va descobrint països diferents, tant el físic com l’aspecte social i polític. En aquest cas el protagonista només viatja a un país que a primer colp de vista sembla europeu (el viatger el confon amb alguna de les tribus perdudes d’Israel), però molt diferent en el funcionament social, amb una ètica, moralitat i religió molt diferent del que hom esperava trobar pel seu aspecte. Fins i tot sembla que aquesta societat aïllada havia estat igual o més avançada tecnològicament que la nostra (en aquella època), però havia renunciat a aquest progrés per un por induïda per aquesta estranya moralitat.
Finalment, el protagonista aconseguix fugir acompanyat i retornar a Anglaterra i ací és on no sé si parla irònicament (com ha fer al llarg de la narració) o es pren seriosament aquesta dèria que tenen molts per evangelitzar en el cristianisme a les noves societats descobertes. Ara sembla que per ell evangelitzar es convertir en mà d’obra barata a les colònies austral als habitants d’Erewhon, com es va fer amb molts pobles polinesis a Austràlia i Nova Zelanda.

Erewhon—–nowhere

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Mar d’estiu, de Rafel Nadal.

Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Pla, Josep Cullell i Ramis, Josep Lluís Carod-Rovira i finalment Rafel Nadal. Sembla que els escriptors catalans no poden resistir la temptació d’escriure sobre el nostre mar mediterrani i a mi em sembla de meravella, ja que gaudisc dels seus escrits i records al temps que recorde els meus viatge i vivències pels llocs descrits o imagine que faria als llocs que encara no he visitat.
En aquest cas l’autor gironí ens dona una volta pel mediterrani que comença a la fosca de Palamós i es va desplaçant per Stromboli, Hidra, Xipre, Port-lligat, Icària, sense oblidar altres llocs del nostre antic mar, acabant amb unes postals literàries amb les seus impressions de la situació passada i actual de les nostre costes.
És el meu primer llibre de Rafel Nadal, potser recupere algun dels anteriors.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

L’esperit del temps, de Martí Domínguez.

Aquest és,en la meua opinió, el millor llibre que ha escrit el periodista i científic valencià. Novel·lar la vida d’un biòleg que estudia el comportament animal i de com utilitza els seus coneixement per col·laborar amb el regim nazi durant la II Guerra Mundial, és un tema atractiu i que en aquesta cas no decep. En tot el relat no diu mai el nom del protagonista, però tot fa sospitat amb l’austríac Konrad Lorenz, que a més va guanyar el premi Nobel de medicina en 1973. La novel·la reflexiona sobre el motius que varen dur a ell,i a molts més científics i intel·lectuals a col·laborar i a justificar “científicament” el genocidi engegat pels nazis, sobretot a l’Europa de l’est. L’excusa de que era l’esperit dels temps no és bona, podrien haver fet alguna cosa? com si que feren altres científics? i la qüestió més preocupant, tots els que després de la guerra tornaren a les seues feines habituals, estaven veritablement penedits del que feren?

Publicat dins de educació, Literatura, política | Deixa un comentari