Versos esparsos, de Josep M. Izquierdo “poetadelfoc”

Darrer article publicat al diria digital de Llíria, La veu de Llíria

Presentació del poemari “Versos Esparsos” de Josep Manuel Martínez Izquierdo, “Poetadelfoc”.

Aquest dimarts, 2 d’abril de 2019, s’ha presentat a la biblioteca L’Almodí de Llíria, el llibre que recull les poesies més personals de l’artista faller i poeta edetà Josep M. Izquierdo, o “Poetadelfoc”, com a ell li agrada autoanomenar-se. La presentació va estar a càrrec del mateix autor i de dos membres de l’ADEF (associació d’estudis fallers), Ivan Esbrí i Jesús Peris Llorca.
La presentació es va fer en ambient distés i agradable on els ponents varen parlar sobre la història de les falles al nostre poble, amb alguna aportació important per part del públic assistent ( qui sabia que a Llíria s’havia fet una falla mòbil que anava de barri en barri als anys cinquanta?). Com era la presentació d’un llibre de poemes fallers , els ponents varen fer-nos un resum de la història d’aquests a València i a altres ciutats i es varen mostrar alguns dels llibres que ha fet o col•laborat l’autor del llibre que es presentava. Desgraciadament, actualment a Llíria no es fan aquests llibres fallers, i el protagonista de la nit, és més conegut al poble per la seua faceta anterior d’artista faller, malgrat que és l’autor dels poemes del llibret de la falla de l’ajuntament de València del 2017, la falla d’Okuda.
Respecte al llibre, en ell es recullen els poemes més personals, segons va comentar l’autor, que han estat publicats en els llibres de falles en que ha participat els darrers anys. Per tant no espereu trobar, com varen dir els ponents, els típics versets satírics que hi ha en la majoria de llibres fallers i mal escrits amb faltes d’ortografia i castellanismes a dojo. No, trobareu poemes que tracten temes socials actuals: al violència contra la dona, la immigració, els problemes dels artistes fallers, critica cap al món de la falla i , sí, també h i ha alguns satírics, no podien faltar. La majoria dels poemes estan escrits en quarteta lligada, la més utilitzada al món de la festa, però també hi ha altres rimes o rima lliure. Per cert un dels poemes (no diré quin) ha guanyat el premi MALVA, el més prestigiós de la poesia de festa fallera.
La presentació va acabar amb un tast de coca local i mistela i la gent assistent fent tertúlia al voltant de la taula.

Josep Vicent Montesinos Peñarrocha.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Figuras ocultas, de Margot L. Shetterly. Es necessiten científics!

“Este establecimiento necesita urgentemente unos 100 físicos y matemáticos en prácticas, 100 computistas adjuntos, 75 aprendices de laboratorio, 125 becairos auxiliares, 50 taquígrafos y mecanógrafos.”
El primer capítol d’aquesta novel·la ja ens sorprèn als naturals d’aquest país: un anunci de 1943 buscant urgentment científics, i per a què? Doncs per guanyar la guerra contra el feixisme! Busquen científics per donar el millor als soldats i el més segur per poder optimitzar el nombre de víctimes pròpies. Ja sé que és en un circumstàncies excepcionals, però quina diferència en el tracte que donen allà als matemàtics i científics en general i quin tracte els donen en aquest país! I aquest tracte excepcional, potser només amb el número, però en circumstàncies normals també es veu la diferència.
Més tard al vore que no troben gent, comencen a contractar dones i més excepcional, dones científiques negres, amb el que això té d’excepcional al estats racistes del sud, i és ací on comença la trama d’aquesta novel·la que he començat a llegir i que vaig comprar a les jornades Dona i ciència de la UV de fa unes setmanes.
Al segons capítol ja no ho pinta tot tan bonic. Parla dels problemes sexistes i racistes i de l’estat de l’educació en alguns llocs, i no els deixa ben parats. Això de “passes més fam que un mestre d’escola” no sembla que fos exclusiu d’aquest país.

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

El pan de la guerra, de Deborah Ellis

Havia vist córrer aquest llibre entre els alumnes de l’institut, però enguany li l’han fet llegir al meu fill. Ara l’he llegit jo i crec que ja va bé que els facen llegir als nens llibres com aquests, on poden veure els perills dels extremismes, siguen religiosos o polítics, i sobretot el perill que suposen aquests per les dones. Ara que ací sembla que alguna s’empenyen en fer pujar a un partit d’extrema dreta (com si no tinguérem prou amb els que es diuen de dreta o centre, però són extrema dreta pura i dura), cal que els adolescents prenguen consciència del que pot passar o ja passa en alguns llocs.
Personalment, a vegades recordava una pel·lícula prou dura que vaig vore al cinema Truffaut de Girona, Kandahar de Mohsen Makhmalbaf.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Borja Papa, de Joan Francesc Mira

Per mi Joan F. Mira és un dels millors escriptors que tenim actualment a la literatura catalana i com he tingut el plaer d’enraonar amb ell un parell de vegades a Sant Feliu de Guíxols, sé que no sóc molt imparcial en escriure sobre ell i la seua literatura.
Aquest llibre és un dels pocs que em faltava per llegir, i evidentment no m’ha decepcionat. Una novel·la històrica, on la part de novel·la no es menja la part històrica i no cau en la trampa de la llegenda negra dels Borja que ell desmunta en aquesta narració en primera persona per part del Papa Alexandre.Una llegenda que ja començaren a fer-la córrer per aquella època i en la que han caigut molts escriptors de prestigi o la mateixa BBC, la molt rigorosa televisió britànica, o també el cinema espanyol darrerament.Però és clar, la llegenda negra ven, i els doblers són els doblers, com diria el mateix Papa Roderic. Els Borja, en comparació al que hi havia a Roma entre el final del cisma de d’Avinyó i la seua arribada al poder, encara es podrien considerar civilitzats i varen posar els fonaments de la Roma del renaixement on ja es varen lluir altres Papes posteriors als Papes xativins.
Potser a molts valencians els convindria llegir aquesta novel·la, per poder saber que hi havia darrere de totes aquestes llegendes negres que ens han contat sobre la família Borja, i poder saber la part fosca d’altres personatges massa enlairats com els Reis Catòlics.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Diez horas de caza, de Jules Verne.

Contràriament al que poden fer pensar la majoria de les seues obres, sembla ser que Verne estava totalment en contra de la caça, i més com a trampolí per pujar socialment. En aquest relat curt, posa a parir als caçadors i les seues costums (evidentment sense arribar a l’extrem Berlangià de La escopeta nacional). Ja comença fort a la primera línia:
“Muchisimas personas siente una verdadera antipatia hacia los cazadores, y no les falta completamente la raxón.”
I continua amb coses com aquestes:
“…se me ocurrió preguntar a la posadera, una vieja desgarbada, si había pulgas en su cuarto.
-No señor;- me respondió- se las comerían las chinches.”
“…però no se puede pedir a un principiante que tenga un vestuario como un cómico antiguo”. (referint-se a la manera de vestir dels caçadors. Aplicable actualment a molts runners o ciclistes)
“….hasta me advirtieron , sobre todo, que, vista la abundancia, no tirase sobre las hembras que fuesen a ser madres.
Com es de suponer, era una advertencia inútil,pues mal podía distinguir eso, yo que no sé diferenciar un conejo de un gato, aun estando guisado.”
I així més anècdotes sobre el món dels caçadors, que no els deixen molt ben parats.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

“Viaje al centro de la Tierra”, de Jules Verne. Fraccions i operacions.

“Habíamos entonces repetido catorce veces la maniobra, la cual cada vez duraba media hora, sin contar los catorce cuartos de hora de descanso, o sea tres horas y media. Total, diez hora y media. Habiamos partido la una, y en aquel momento debían de ser la once.
En cuanto a la profundidad a que habíamos llegado, las catorce maniobras de 200 pies daban 2800 pies.”

Treballar amb fraccions tampoc és tan difícil!

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

“Viaje al centro de la Tierra”, de Jules Verne. Un altre concepte de biblioteca.

No tardó Fridiksson en preguntat a mi tío cuál había sido el resultatdo de sus investigaciones en la biblioteca.
-Vuestra biblioteca -exclamó el profesor Lidenbrock- no se compone más que de libros descabalados y estantes vacíos.
-!Como! -respondió Fridiksson-. Poseemos ocho mil volúmenes, entre ellos muchos libros preciosos y raros, obras en antigua lengua escandinava, y todas las publicaciones nuevas de que Copenhague nos surte anualmente.
-¿Qué estáis diciendo de ocho mil volúmenes?¿Dónde tendría yo los ojos?
-Oh! Señor Lidenbrock, los libros circulan por el país. Hay afición al estudio en nuestra vieja isla de hielo. No hay un labrador, ni un pescador que no sepa leer y lea. En nuestra opinión los libros, en lugar de enmohecerse en un estante, lejos de las miradas de los cuirosos, se han escrito para el uso de los lectores. Así es que los volúmenes pasan de una a otra mano, hojeados, leidos y releidos, y con frecuencia no vuelven a su estant sino después de una excursión de uno o dos años.
-Entretanto -respondió mi tío con cierto enojo- los extranjeros…..
.¿Qué le haremos? Los extranjeros tienen en su país sus biblioteca, y lo principal es que nuestros compatriotas se instruyan.

Aquesta conversa té lloc només arribar el professor Lidenbrock i el seu nebot a Islàndia. En demostra una certa vitalitat que ja volgueren motles biblioteques d’avui en dia. A més de demostrar que hi ha països que es preocupen i s’han preocupat per l’educació dels seus ciutadans. En aquest cas, un país, que per exemple recentment ha sabut reaccionar contra la banca que quasi arruïna a tota la nació, no com ací, que aquesta ens ha arruïnat i encara li donen diners a canvi de res. Potser hauríem d’aprendre més d’aquests petit països.
Per cert tot això passa en 1863. En Espanya, passava el mateix? hi hi hi hi.

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

El banquer, de Núria Cadenes.

Núria Cadenes ens serveix una novel·la en petites píndoles o capítols curts, on alguns sembla que no estiguen lligats entre ells, per explicar-mos la vida d’un banquer sense escrúpols, que l’únic que li interessa és fer doblers al preu que siga, sense importar-li els mitjans. Per això, és conegut com el Pirata, i el contraban és una de les seues fonts d’ingressos. Ens relata, la seua peculiar manera d’entendre els negocis, i la seua vida privada, a més dels seus intents d’entrar en política i les seus relacions amb polítics i militars de l’època.
Evidentment, que no és casualitat tot el que narra, ja que aquest personatge està inspirat en la figura de Joan March, conegut com els “banquer de Franco” o “l’últim pirata de la Mediterrània”. Sempre recordaré quan el meu avi em contava que no entenia com la República no havia fet més per acabar amb aquest senyor i em recordava el que es deia en aquella època “O la República acaba amb March, o March acaba amb la República”, com desgraciadament va passar.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Stanley Donen, un petit homenatge.

Des d’un asteroide prop de Saturn, concretament el 3, va venir a la terra un Petit Príncep. Aquest jovenet va arribar a Nova York on tres mariners (un es semblava a Sinatra) li feren de guia per la ciutat fent-li passar un dia inoblidable On the Town. Interessat per les costums d’aquest planeta es va traslladar a Los Angeles, on va poder cantar i balla sota la pluja, fer riure a la gent i saludar el dia amb un Good Morning, després d’haver rebut unes ones classes de dicció amb el mètode “Moses supposses” i de ball amb Cyd Charisse.
Una vegada conegut el món del cinema i la farandula del “Make ‘em laugh”, deixat anat per la seua curiositat recorregué l’interior del país, on va conèixer set germans llenyataires que li varen parlar de la cultura clàssica antiga. Sempre recordarà d’aquesta època, el conte dels antics romans raptant a les sabines, o els balls frenètics mentre muntaven un paller per un veí.
Amb la intenció de conèixer més llocs i costums d’aquest planeta, el Petit Príncep va retornar a Nova York, per poder embarcar-se cap a Europa. Com no tenia pressa a aprendre a a jugar a un estrany esport anomenat beisbol es va fer aficionat els Ianquis de Nova York, en aquella època liderats per un jugador semblant a l’actor Tab Hunter.
Abans d’embarcar va comprar un pijama a la botiga d’una tal Doris Day, on va conèixer a un mestre de ball anomenat Bob, que més tard retrobaria disfressat de serp en un desert africà. Embarca cap a Londres, un viatge per mar llarg, on fa amistat amb un joveneta de funny face (expressió de moda en aquella època) que volia ser mòdel i a una parella diplomàtica prou indiscreta.
A Londres coneix a un professor d’Oxford experts en arabesc orientals, i és la dona d’aquest, una italiana molt sensual de nom Sofia, la que li anima a creuar el canal i viure l’ambient més mediterrani del continent.El Petit Príncep es deixa convèncer amb facilitat, i retrobant-se amb la joveneta model del vaixell de Nova York recorre França fent autoestop: dos a la carretera que parlen i parlen, no com les parelles casades que es troben als diferents bars on paren a dinar. Finalment decideixen acabar els seu viatge a la capital, París.
Arriben a París, però allà els fan passar per l’ambaixada americana per un problema de papers. Un tal senyor Bartholomew els intenta enganyar per apoderar-se d’un segells de molt de valor. Sort que en aquell moment apareix el seu antic company de travessia, el diplomàtic indiscret, que els ajuda a sortir de l’embolic.
Passats un dies a la capital francesa, fent el normal de tots els turistes i després d’un petit romanç amb la model navegant pel Sena a la llum de lluna, el Petit Príncep vola cap Rio de Janeiro on un tal Caine el torna a posar em embolics de faldes. Però adonant-se que els dies que tenia per passar a la terra s’estan acabant, torna cap al vell continent, on u aviador francès el porta a un desert del nord d’Africà. És allà on es retroba amb el sue antic mestre Bob, disfressat de serp, i amb l’ajuda de l’astronauta Kirk, poden trobar una manera de retornar al seu asteroide prop dels anells de Saturn.
El Petit Príncep, una vegada al seu asteroide, fa balanç de totes les experiències viscudes i recorda a tota la gent coneguda al planeta Terra: Frank, Gene, Donald, Doris, Audrey, Cary, Bob, Saint-Exupéry, Bob, Ingrid, Kirk, Tab, Howard i els seus germans, Cyd, Debbie, i molts més. Aleshores decideix, que quan ja siga gran i estudie prou, retornarà a la Terra, i es farà director de cinema, per poder contar totes aquestes aventures. Ara sí, es canviarà el nom i es farà dir Stanley.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Els aprenents de traïdor, d’Ivan Carbonell.

Fa poc em va arribar a les mans aquesta novel·la d’Ivan Carbonell. Ja he llegit alguna de les seus novel·les, les primeres dirigides als public juvenil i les últimes, ja adreçades a un públic més adult. Aquesta sembla ser la primera on ja no es dirigeix al públic juvenil, i això es nota en la temàtica i en la seua estructura narrativa: ns lladres de llibres, que es van traint uns als altres intentant apoderar-se d’un llibre robat a La Seu d’Urgell, al llarg d’una sèrie de capítols desordenats cronològicament i ambientat a diferents ciutats: Valladolid, Edimburg, Londres, Barcelona i, com no, València.
Ara no puc ser neutral, ja que tret de la capital castellana, he estat a totes les altres ciutats. He caminat per alguns dels llocs on es desenvolupen els fets i això fa que t’enganxes a la narració i no pugues ser molt neutral a l’hora de valorar-la, a mi m’ha agradat molt. Però clar, ningú pot ser neutral en tot, perquè qui pot ser neutral en un duel Celtic-Rangers? hi hi hi hi….Jo evidentment, Celtic. O quan et trobes una escena semblant a una de la gran pel·lícula The Big Sleep? O quan trobes referències als autors que has llegit de jove, com Conan Doyle? Res, que si voleu llegir-la, crec que no vos defraudarà gens.

Al final els aprenents no són tan aprenents, i el mestre tan mestre com sembla. Com la vida real on tot aprenen de tots.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari