Canvi d’agulles, de Lluís Muntada.

Aquest és un recull de relats curts amb el tema de les obsessions i les manies com a fil conductor: trens, llibres, la llengua, les paraules, el cinema o les persones són les diferents obsessions en dels relats que formen aquest recul: el del senyor que per un problema de memòria té una gran biblioteca amb molts exemplars del mateix llibre, l’illa del tresor; l’obsessió que de posar notes a peu de pagina en un altre dels relats (crítica als que no saben explicar bé les coses o assaig d’una manera diferent de narrat?). Hi ha un altre sobre un xic que sembla que la seua vida es base en totes les pel·lícules que ha vist, i tot narrat amb bona mà per l’escriptor i periodista de Riudellots. Feia temps que anava darrere d’aquest llibre i el vaig trobar en una botiga de llibres de segona mà al carrer Ballesteries de Girona i no ha decebut les meues expectatives.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

De sang gitana, de Dario Fo. Vida de Johann Trollmann.

Dario Fo novel·la la vida del campió alemany dels pesos semi-pesants Johann Trollmann, esportista d’origen sinti, i tots els problemes que va tenir amb els dirigents nazis fins la seua mort en un camp de concentració, segurament a mans d’un kapo envejós per haver-lo guanyat en un darrer combat.
Johann és un prometedor boxejador que va pujant amb un estil de boxa que no agrada gens a les autoritats nazis: no sembla alemany, no entoma cops, balla a la pista. Amb aquestes excuses volen amagar el seu racisme i primer l’impedeixen anar a les olimpíades del 1928 i més tard, ja com a professional li treuen als despatxos el títol de campió alemany guanyat al ring (restituït a l’any 2003 per la federació alemanya de boxa). A partir d’aquest fet comença el seu calvari amb les autoritats, que el portarà finalment, com la majoria de gent de la seua raça als camps de concentració i d’extermini.
A més de la desafortunada vida del protagonista, l’autor també en dona un pinzellades generals sobre la persecució dels gitanos pel règim de Hitler amb personatges tan foscos com el Dr. Robert Ritter, ideòleg del porraimos (holocaust gitano).

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Paulina Buxareu, All i salobre. Josep Maria de Sagarra.

Al sisè volum de les obres completes de Josep Maria de Sagarra es troben aquest dos relats totalment diferents un de l’altre. Al primer retrata la vida d’una tieta fadrina de la burgesia barcelonesa amb tots els personatges que hi han al voltant, familiars o no. El segon és una història d’un amor impossible entre un seminarista i un xicona del seu poble, on cap d’ells té una moral exemplar, envolats de personatges que tampoc són molt exemplaritzants. A cadascuna utilitza almenys amb la meua opinió, dos llenguatges totalment diferents, la primera és una llengua més culta i propera al barceloní, a la segona utilitza un vocabulari molt més empordanès i en alguna vegada fins i tot rossellonès (l’únic autor actual que s’atreveix a jugar així amb les paraules és el begurenc Adrià Pujol). Personalment em quede amb el segon relat ja que la zona de Port de la Selva la coneixia prou bé i m’agrada molt més que la part alta de Barcelona. A més, crec que la segona novel·la està més aconseguida que la primera.
Les descripcions de paisatges o les descripcions de personatges (tan exteriorment com interiorment) són més aconseguides al la narració empordanesa que a la barcelonina, i són la part més important d’ella ja que la història principal és una tòpic relat fulletonesc d’amor prohibits per la repressió religiosa del moment.
Sembla que l’autor va tenir problemes per la descripció que fa de Girona a la segona part d’All i salobre, però s’ha de tenir amb compte que en aquella època Girona distava molt de ser la ciutat neta i polida que és ara, Pla al llibre “Girona” també descriu una ciutat molt allunyada de l’actual.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Yo no voy a olvidar porque otros quieran, d’Alfons Cervera.

La dictadura ens obliga a oblidar i a creure-se’n la seua versió oficial. Amb la transició la cosa no millora i ara sembla que la moda de la “memòria històrica” només val per a que alguns munten un negoci editorial per guanyar diners però sense anar al moll de l’os. Aquesta és la denúncia ( i no l’única) que fa Alfons en aquest recull d’articles i conferències sobre la memòria històrica que ens presenta al seu nou llibre. L’autor denuncia que molts autors actuals suavitzen el bàndol franquista ( amb l’excusa del costat humà del monstre, o de l’equidistància o un falsa neutralitat) per equiparar les dues realitats, rebaixant la culpabilitat d’una i augmentant la dels que varen defensar la democràcia. Autors com Javier Cercas o Muñoz Molina no ixen ben parats en aquest llibre, reivindicant l’autor a altres escriptors menys mediàtics, que no són de l’esquerra “progre” que agrada al diari El País.Ja a la presentació del llibre en va avisar que el perill estava en aquests autors i no els vinculats al PP, ja que aquests ja te’ls veus venir des de la distància i els de l’esquerra “Prisa” es camuflen més.
Una de les coses que sorprèn és la denúncia de l’autor de l’ús del llenguatge i dels eufemismes per edulcorar el que va passa (guerra entre germans, transició pacífica, dos bàndols,…) i així posar al mateix nivell les dues parts de la realitat: la dictadura ens va imposar un llenguatge manipulat del que encara no hem sabut eixir.
La majoria dels articles van sobre el mateix tema, per això recomane no llegir-ho de cop i anar intercalant altres lectures.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga. L’exercici físic.

“El Mens sana i corpore sano és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a fi de fer fugir els mals pensaments de la carn Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant molts anys m’ha dedicat intensament a la caça escalant muntanyes sense cap resultat, sinó més bé el contrari. M’atrevesc a dir que l’exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d’adormir-les,excita les funcions vitals. La tendència actual, presa de protestantisme nord-americà que aspira a modernitzar la clerecia, pot donar resultats funestos.”
Així expressa la sue retrograda opinió el rector narrador d’aquesta novel·la sobre l’exercici físic i les seues conseqüències. I això que el seu oncle ( o pare?) el feia practicar al gimnàs malgrat les seues opinions. Sort que no no va conèixer a Jane Russell, he he: ( i açò només és una petita mostra del seus reaccionaris pensaments!)
https://www.youtube.com/watch?v=NjcuGeUb-BY

Publicat dins de cinema, educació, Literatura | Deixa un comentari

El archiélago en llamas, de Jules Verne

Del còmic a la novel·la, és així com vaig descobrir molts autors i en especial a Jules Verne. A la darrera edició de Temps de flors a Girona, en el mercadet que hi ha al pont de Sant Feliu vaig trobar aquesta novel·la de Jules Verne que ja coneixia en la seua versió còmic que va editar Bruguera quan era xiquet. Ara l’he trobada en un col·lecció de novel·la bèl·lica, cosa que no entenc, ja que no considere aquesta narració ambientada a Grècia durant la guerra de la independència respecte a l’imperi otomà, com una novel·la bèl·lica. La trobe una narració d’aventures en la Verne ens vols transmetre els seus coneixements històrics i geogràfics de la zona, i donar la seua opinió política sobre alguns temes com l’esclavatge (com fa també a Nord contra sud, aquesta ambientada a l’estat de Florida durant la guerra de secessió americana), i tot amb una petita història romàntica pel mig.
A la introducció diu que a Grècia no va agradar molt aquesta novel·la per la descripció que fa d’alguns habitants del Peloponès, però si has viatjat per allà, com vaig fer fa anys en una autocaravana, entendreu de seguida que l’opinió de Verne no era molt exagerada, sinó mireu una de les fotos que vaig fer a Vathia, al sud de la península de Mani.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El tren i la torre, d’Alexandre Navarro.

“o que você não sabe nem sequer pressente
é que os desafinados também têm um coração”

Aquests versos de la cançó de João Gilberto és de les primeres coses que m’ha vingut al cap en anar llegint aquest poemari de l’escriptor i mestre de Nàquera, Alexandre Navarro, i molts vos preguntareu la raó. Doncs senzillament perquè els entenc i m’agraden, i crec que estan ben fets. Poetes com ell o com Joan Castellano i Enric Sanç em fan gaudir de la poesia, ja que com a inexpert que soc en aquest tema, a vegades em costa digerir alguns poemes que intente llegir i em quede amb una sensació d’impotència que em fa preguntar-em si soc un ignorant i no arribe a més amb la lectura de poemes. Gràcies Alexandre per reconciliar-me amb aquesta part de la literatura que he tingut abandonada durant períodes massa llargs. Com a mostra, un versets amb un estil marchià (hi hi, l’adjectiu és meu!):
“Si com aquell que afirmà tan segur
que sobre aquesta pedra
edificaré no sé quina cosa,
sobre aquesta la teua pedra
on seus avui a boqueta nit,
jo edificaré el meu amor,
pacient llosa i encesa mirada.”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez.

He tardat a llegir alguna novel·la del periodista i columnista de la revista El temps, però ha valgut la pena. Una història diferent a això que el gran mercat de best-sellers anomena novel·la històrica. L’autor ens novel·la els darrers dies de la vida d’escriptor il·lustrat francès, i al mateix temps ens explica els problemes que va tenir amb el poder de l’època, tan civil com religiós, i les seues idees sobre la filosofia, la llengua francesa, el teatre, la política, la religió…. En diferents capítols van apareixent altres filòsofs o científics protagonistes del que ara anomenem període il·lustrat i veiem quina relació tenien amb el dramaturg,i de tots em quede amb l’anècdota de que a D’Alembert, els seus detractors el menyspreaven dient que era pitjor que filòsof, era geòmetra! No sabia que la geometria fora tan dolenta!
Vos deixe amb una frase de les darreres pàgines del llibre:
“Ara mateix acabe de llegir una carta on anima els filòsofs que il·luminen amb la raó fins els mussols, a pesar del seu odi innat per la llum.” Desgraciadament, actualment en ple segle XXI, encara queden molts mussols que no es deixen il·luminar per la raó!

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Els ocells amics, de Josep Maria de Segarra.

Fa molts anys, vaig tenir un parell de còpies d’un llibre-CD que varen donar a la revista El temps titulat “Que diuen els ocells” inspirat en l’obra de Jacint Verdaguer. En aquest llibre es feia incís en el cant de diferents pardals que volen pel nostre país. Ara em sap un poc de greu haver-les regalades.Acabe de llegir un llibre de Josep Maria de Segarra, que també parla dels ocells però en aquest cas fent una defensa de la seua utilitat per a les persones que treballen al camp i per la conservació del boscos i altres ecosistemes; ara diríem un conte ecologista o verd. Els ocells amb la seua gana es mengen insectes i altres animalets que perjudiquen a les collites o la integritat dels boscos, com fa per exemple el cucut amb la processionària. I així van passant al llarg de la narració ocells, com l’oreneta (xirivita al meu poble), el falciot, la puput, el cucut, el picot (o preferiu pica-soques? o pica-pins?), el raspinell, el rossinyol, l’ull-de-bou, la cuereta, la mallerenga, l’òliba, el mussol i el gamarús, que segons l’autor tots són molt útils per la pagès i l’equilibre ecològic (no sé quines paraules utilitzaria l’autor per referir-se a aquest concepte modern).
Bàsicament hi estic d’acord, però potser l’autor oblidava que a d’alguns d’ells també els agrada picar la fruita, o menjar-se les llavors, o potser no recordava haver vist mai espantaocells? Una visió massa romàntica del món dels ocells.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Dune, de Frank Herbert.

Fa molts anys que anava darrere d’aquest llibre, més concretament des de que vaig veure la pel·lícula de David Lynch. Ara l’he trobat en un mercat d’intercanvi i l’he pogut llegir. Però la pregunta que em faig és: “és una novel·la de ciència ficció a l’estil més tradicional del terme?”. Per mi només té de ciència ficció l’ambientació en un imperi galàctic en el futur amb un sistema polític feudal on els feus són planetes sencers. És una història on es plantegen molts problemes que encara tenim actualment a la nostra societat: ecologia, religió, pacifisme, ….i crec que al estar escrita als anys seixanta abunda una gran proliferació de l’ús de drogues degut a que en aquella època ja començaven a fer-se perillosament populars.
No sé si l’autor en prenia o no, però sí puc dir que va tenir una gran imaginació per crear tots aquests mons que descriu a la novel·la, cosa que t’obliga a consultar el petit diccionari que hi ha al final del llibre. En aquest diccionari, que jo vaig mirar al final de la narració, descriu coses que no recorde haver vist al llarg d’ella, potser perquè ja pensava utilitzar-les en les seqüeles que va fer posteriorment?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari