Postals d’Itàlia, de Charles Dickens.
Després de llegir les impressions sobre aquest país que varen tenir Josep Pla o Josep Lluís Carod-Rovira a Cartes d’Itàlia i La passió italiana, respectivament, un s’espera una visió romàntica del país, i més venint d’un viatger anglès. Però Dickens no és com els altres i si alguna cosa no li agrada la conta i al denuncia amb la seua ironia. Potser la diferència entre les aquests visions tenen a vore amb el temps en que s’han realitzat aquests viatges? els autors catalans, mediterranis, han visitat Itàlia després de la unificació del Risorgimento i han trobat un país més modern i més ric que el que es va trobar Dickens en 1946. Aquesta impressió la notes quan descriu l’estat del país i les ciutats, però sempre dona un toc d’esperança amb el caràcter de la gent i el gran potencial que el veu en aquest país que hauria de tornar a ser com havia estat al passat.
“..marxem d’Itàlia, amb totes les seves misèries i errors, afectuosament, amb la nostra admiració per les belleses, naturals i artificials, de les quals es plena a vessar, i amb la nostra tendresa cap al gent, naturalment amable, pacient i cordial.Anys de deixadesa, d’opressió i mal govern han maldat per canviar la seva naturalesa i empetitir l’esperit……………………; però allò de bo que sempre hi ha hagut en ells, encara és en ells, i un noble poble podria ressorgir, un dia, d’aquestes cendres.”
Exemple de mal govern: Els Borbons a Nàpols, no?
