Els invisibles, de Joan-Lluís Lluís.

Invisibilitat com a càstig per parlar la teua llengua i no poder utilitzar-la d’una manera normal. Invisibles es sentien els alumnes catalans a l’escola de la República francesa quan els professors (que segurament no serien catalans) ridiculitzaven la seua llengua. I és que aquests mètodes més maquiavèl·lics eren més efectius que no la violència emprada al sud dels Pirineus, i els resultats estan a la vista.
El nou llibre de Joan-Lluís Lluís té aquest títol, i supose que deu ser per aquesta raó. En ell ens narra la seua biografia lingüística, el seu posicionament al llarg dels anys sobre la seua nacionalitat descrivint les seues pors i els inconvenient amb que es va trobar. Resumidament, en paraules d’ell, el pas ser ser Jean-Louis a Joan-Lluís, amb totes les conseqüències que això comporta vivint al nord de l’Albera.
I acabe amb les paraules del gran Bezsonoff:
“Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb « the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.”
Serà el proper premi Mitrofan? el més prestigiós de la literatura catalana!

Aquesta entrada ha esta publicada en educació, el meu país, els veïns del nord, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*