Quan deixàvem de ser infants, de Gemma Pasqual Escrivà.
El darrer dia de classe, arxivant llibres del departament de valencià, vaig descobrir aquesta novel·la de Gemma Pasqual,i com gràcies als ineptes del govern central ens hem d’estar a casa tancats l’ha llegit entre ahir i hui. Fa poc l’autora d’Almoines ha tret un recull de narracions on la propaganda diu que és el seu pas a la literatura per adults. Ara crec que estan equivocats, perquè aquesta ficció sobre la infantessa a Burjassot d’un amic del poeta Estellés no crec que es puga considerar el que diuen literatura juvenil. Potser narra la vida d’uns jóvens des de la dictadura de Primo de Rivera fins al primeres anys de la dictadura feixista de Franco, però el tema i la manera de narrar no és només per a lectors d’institut.
La narració està estructurada a partir dels records del protagonista, que ara és un famós actor internacional, quan se n’assabenta de la mort de l’amic poeta i del seu penediment per no haver-hi fet més per ajudar-lo els darrers anys de la seua vida. Diferents capítols intercalats i encapçalats amb poemes del poeta de Burjassot ens transporten al Burjassot i la València de l’època per contar-nos una bonica història sobre l’amistat entre tres amics, la hipocresia d’alguns adults, sobretot els que després donaran suport al feixisme, i el sacrifici d’altres.
