Les mans de la deixebla, d’Anna Moner.
Anna Moner és llicenciada en història de l’art, i com a bona coneixedora d’aquest segur que coneix el quadre de Rembrandt La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp i altres del mateix estil potser no tan famosos. Potser aquest quadre i els altres varen ser la seua primera inspiració per escriure aquesta història sobre una dona cirurgiana a la València del segle XVIII, deixebla d’un prestigiós cirurgià italià que s’instal·la al nostre país, després d’una intensa vida, per passar tranquil·lament el que li queda de vida i continuar sense cap molèstia externa les seues investigacions. Però aquesta deixebla, té un secret, una espècie de hexadactília que li afecta i que ella intentarà solucionar amb els coneixement heretats del seu mestre i l’ajuda d’un singular ajudant. I no tindran cap escrúpol moral per poder arribar al seu objectius.
L’autora, com mostra als agraïments finals del llibre, s’ha assessorat molt bé respecte als temes anatòmics i mèdics per poder descriure amb realisme totes les autòpsies i operacions que surten a la narració. Així entre una autòpsia i una altra, ens descriu l’evolució dels personatges i la seua relació amb el mestre mitjançant salts enrere (o flashback) descrits amb un llibre de memòries del difunt cirurgià i somnis de la protagonista produïts per un ús cada vegada més perillós de les drogues d’aquella època.
Primer llibre que llisc de l’Anna Moner i ha valgut la pena. Potser a vegades cansa amb tanta operació, però altres escenes ho compensen de lluny i, salvant les distàncies, fan pensar que potser estem davant del Frankenstein valencià?
