La nit de la princesa, d’Ivan Carbonell.

Umberto Eco ens parlava dels llibres perduts o prohibits i del mal del que són capaços de fer alguns hòmens per ocultar-los a la resta del mortals. En aquest cas no és un llibres, sinó tres. Potser no tant famós com el d’Aristòtil de la novel·la d’Eco, però potser igual o més perillosos a ulls de la Inquisició i els religiosos que volen controlar les nostres vides.
Amb aquest fil argumental i altres més Ivan ens conta una història de misteri protagonitzada per un jove pintor madrileny que va a la costa valenciana amb la intenció de pintar uns quadres per a una futura exposició i una altra missió més personal, esbrinar que va passar realment a dos oncles seus que també varen passar per aquelles terres en anys anteriors. Això embolicat amb una estranya “filà” de moros i un trio amorós, que per sort no acaba com la majoria d’ensucrades novel·les juvenils que es publicaven fa uns anys. I és això el que m’agrada d’Ivan, que escriu novel·la juvenil, fugint d’aquest tòpics que no m’han agradat mai i tractant al lector com una persona intel·ligent que pot seguir qualsevol trama i serà capaç d’aprendre i captar algunes de les referències sobre altres llibres o indrets per a visitar que va deixant al llarg de la narració: en quina interminable història ix un tal Bastian? on està l’illa de Portitxol? frares ocultant llibres en una biblioteca? sirenes homèriques?….

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*