Sempre han parlat per nosaltres, de Najat El Hachmi.

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

Aquesta entrada ha esta publicada en educació, el meu país, política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*