El cartero de Neruda, d’Antonio Skármeta.

És curiosa la història d’aquest relat curt, ja que sembla que va canviar de títol degut a l’èxit de la seua segona versió cinematogràfica. Es va publicar com Ardiente paciencia, per ara el títol és més proper a la pel·lícula protagontizada per Massimo Troisi, Philippe Noiret i Maria Grazia Cucinotta. També és curiós que el mateix autor del relat ja l’havia adaptat al cinema en 1983 amb el títol original.
Com havia vist la pel·lícula més famosa, quan vaig vore el llibre a la parada de llibres de segona mà del mercat el vaig comprar, i conforme vas llegint ja observes les diferències amb la seua adaptació cinematogràfica més famosa en la que es canvia el temps i el lloc dels fets, però sense perdre l’essència del relat.
Una de les escenes que més recorde és quan la mare està preocupada perquè el carter li diu metàfores a la filla que la posen a cent. A la pel·lícula sembla que la mare no sap que és, però a la novel·la no, i de sobte aquesta en solta unes quantes seguides per amenaçar al poeta, que a més no té la mateixa ideologia que la senyora mare vídua. Molts fragments del relat semblen això una successió de metàfores per intentar apropar la poesia del poeta xilè a la prosa que vol utilitzar el seu paisà.
!Ahora tu sonrisa es un mariposa, pero mañana tus tetas van a ser dos palomas que quieren ser arrulladas, tus pezones van a ser dos jugosas frambuesas, tu lengua va ser la tibia alfombra de los dioses, tu culo va a ser el velamen de u navio, y la cosa que te humea entre las piernas va a ser azabache donde se forja el erguido metal de la raza! Buenas noches!

Aquesta entrada ha esta publicada en cinema, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*