Figuras ocultas, de Margot Lee Shetterly.
Potser tinga raó l’autora del llibre en que es basa un dels darrers èxits de Hollywood, la pel·lícula Hidden Figures, i el títol més apropiat haguera estat la paraula invisible. Les dones matemàtiques, i més les de raça negra no estaven ocultes, es sabia perfectament on estaven, que feien i quin paper varen tenir en l’evolució de l’aviació des des la II Guerra Mundial i en la posterior carrera espacial. El que volia saber que feien i on estaven, ho tenia clar. Ara, es va fer el possible per que es mantingueren invisibles, que no transcendirà la seua feina més allà de les tanques del centre d’investigació de Langley. Però aquesta intenció, per sort, no ha pogut mantenir-se al llarg del temps, com demostra aquest llibre i finalment arriben els reconeixements a aquestes dones (al llibre exemplaritzades amb tres personatges principals i algunes secundàries), i abans ja varen haver aïllades aparicions a la premsa americana, sobretot després de l’èxit de vol de John Glenn i de l’arribada a la lluna.
Durant la II Guerra Mundial, el govern americà se n’adona que tecnològicament no pot fer front als exercits alemanys o japonès, i comença a invertir en investigació per millorar la seua força aèria. Busca científics, i sobre tot, matemàtics, físics i enginyers. Però com no troba homes, ha de recórrer a les dones, i per molt que els estats del sud no els agrade, dones negres amb la capacitat necessària per afrontar aquest repte de manera urgent. Les dones són contractades de manera urgent i amb caràcter temporal mentre dure el conflicte, però quan aquest acaba, el govern se n’adona que les necessita i a la majoria les fa fixes, per afrontar les necessitats de l’aviació comercial, i més tard per la cursa espacial a l’Unió Soviètica. La novel·la ens narra aquesta inclusió de les dones al món de la investigació i els problemes que varen d’haver d’afrontar en un món masclista, i l’afegitó del racisme que hi havia en aquella època a l’Estat de Virgínia. La pel·lícula de Theodore Melfi es centra en l’època la cursa espacial fent els canvis de guió que el llenguatge audiovisual necessita, ja siga per donar més agilitat a la narració o per poder fer entrar actors que són els que atrauen al públic a la gran pantalla i fan que la inversió siga rendible.
El llibre el vaig comprar a les jornades “Ciència i gènere” organitzades per la SEA (Societat espanyola d’astronomia) a València el darrer mes de març, en les que es va debatre el paper de la dona en la ciència durant els darrers anys, els problemes que es troben, i la manera de com motivar a les futures generacions de dones a estudiar carreres científiques o tècniques. Potser la lectura d’aquest llibre o la visió de la pel·lícula basada amb ell puga inspirar a alguna estudiant jove d’ESO o BTX a seguir el camí de les protagonistes d’aquesta història. Per començar, avui un alumna ja m’ha demanat que li’l deixe per llegir-lo.
