2001, una odisea espacial. Arthur C. Clarke.

Enguany fa 50 anys de l’estrena d’aquesta obre mestra del cinema i he decidit rellegir la novel·la que Arthur C. Clarke anava escrivint al mateix temps que amb Stanley Kubrick desenvolupava el guió de la pel·lícula. He tornat a gaudir d’ells i mentalment anava recordant la pel·lícula que he vist unes quantes vegades. Hi han algunes diferències ja que són llenguatges molts diferents. Al llibre es pot aprofundir més en temes científics, descripcions i explicacions dels fets que possiblement a la pantalla no queden molt clars. Però les imatges de com HAL llegeix els llavis dels dos astronautes amagats en una càpsula per evitat ser escolats, o la banda sonora al llibre no poden ser reproduïdes, com també passa amb els efectes la poca gravetat a les naus espacials que apareixen al relat.
M’encanta el final, ja que en realitat Tots som fills de les estrelles!

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a 2001, una odisea espacial. Arthur C. Clarke.

  1. Jordi Domènech i Arnau diu:

    En general sempre m’han semblat més bones les pel·lícules fetes abans del llibre, que a l’inrevés, especialment en ciència ficció. Penso ara mateix, a banda de 2001, en «Viatge al·lucinant» o «Alien». Condensar tota una novel·la en una pel·lícula. és gairebé impossible, expandir un guió, i explicar-ne detalls en un llibre, ho trobo més factible.
    De totes maneres, com que en alguns temes sóc perepunyetes, a «2001» hi vaig veure, ja amb setze anys quan la van estrenar, i abans que l’home trepitgés la Lluna, un defecte tècnic, atribuïble a Kubrik ja que Clarke ho hagués vist instantàniament: A les escenes a la Lluna, especialment interiors, la gent es mou com en gravetat terrestre. No he pensat gaire en com s’hauria pogut representar d’una manera una mica més realista amb els mitjans de l’època, però segur que alguna manera hi havia, bé que van representar la gravetat zero d’una manera força acceptable.
    És una errada que es va repetir posterior ment en «Desafiament total» i a «Atmosfera zero», com a mínim.
    I això em fa reflexionar el poc que la gent, en general, té assumides les lleis bàsiques de la mecànica, les que es veuen a ESO, però que el sistema educatiu —el d’ara i tots els anteriors— mai no ha sabut fer interioritzar a la majoria dels alumnes; conceptes com inèrcia o gravetat són senzillament coses que van a examen…

    • vicent diu:

      Una cosa que em fa gràcia a les pel·lícules es que s’acosta un asteròide cap a un nau a càmera lenta, quant aquests es mouen a velocitats que normalment es mesuren en km per segon, com es diu al llibre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*