Els barcelonins, d’Adrià Pujol. Popurri

La ciutat és un popurri, en els sentit original del mot. Paraula rabelaisiana, el pot-pourri (el pot-podrit) designava un estofat de viandes, llegums i hortalisses. D’aquí que ben aviat s’apliqués el mot a qualsevol barreja heterogènia. Ara bé, si el pot era la gran caldera sutjosa que penjava dels clemàstecs ¿Per què el contingut se’n deia podrit? A finals del segle XVI, dels aliments estofats se’n podia dir “podrits”, remollits després d’hores de foc. L’olla podrida ibèrica de la mateixa època que el pot-pourri, és un plat d’hivern que aixecaria un ciclop mort. La màgia de la parauleria equiparava la putrefacció amb la succió lenta, per com les dues desfan la matèria orgànica, a poc a poc. Fins no fa gaire, a Cal Podrit de la Bisbal d’Empordà s’hi podien menjar requisits d’aquest tipus. Cuina abertzale, avui bandejada de l’alegria comunal quan fa fred, arraconada per coses com el tristíssim, criminal filet de panga a la planxa.

Aquesta entrada ha esta publicada en menjar i beure. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*