Ombres entre tenebres, de Manuel Valdeperes

Diuen que aquest és el primer relat que es va publicar sobre l’exili republicà al 1939. Potser tenen raó, però això no crec que siga el més important, el que cal destacar és la cruesa del relat. Potser els protagonistes són ficticis, però els fets són els que varen passar. La narració té dues parts ben diferenciades, una primera on ens descriu els camins cap a la frontera, on es veuen les dificultats per arribar i l’acarnissament que l’aviació feixista va practicar contra la gent que fugia. La segona part ja són els fets en alguns dels camps de concentració a l’altra banda del Pirineu, on es veu clar la poca humanitat que varen tenir les autoritats franceses en aquest tema dels refugiats. Quasi vuitanta anys després sembla que la lliçó no l’hem aprés, tant en el tema de com tractar als refugiats d’una guerra com en saber distingir el que és just del que és legal:
“-De la submissió pel terror, en diuen legalisme -afegeix Ginés-. I no ho dubteu: nosaltres serem víctimes d’un excés de legalisme, sense que ningú gosi protestar. Ja heu vist el que ens han contestat les organitzacions professionals a les quals hem demanat ajuda: “És la llei” Com si llei volgués dir justícia!”

Ara, segons la biografia de l’autor que consta al llibre, potser ell tampoc va aprendre molt de la seua experiència, ja que va col·laborar amb la dictadura de Trujillo a la República Dominicana.

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*