Robinson, de Vicenç Pagès Jordà.
“Deixes d’estar enamorat quan et costa imaginar Moments Memorables que encara no s’han esdevingut.”
Torna Vicenç Pagès a alegrar-mos les lectures amb una novel·la més curta que les anteriors. Torna amb el seu humor que potser seria un manera de collonar al lector en paraules d’Adrià Pujol? No ho sé, ja ho debatran entre ells dos alguna tarda per l’Empordanet.
Aquesta és la història d’un individu solitari i antisocial, cosa que es va descobrint al llarg de la narració, que s’infiltra en una personal Operació Comando, en casa d’uns molests veïns que han arribat fa poc al veïnat i li han invadit i desequilibrat el seu particular món petit ubicat en una estranya casa, on tot gira al voltant del llit. Després vindran les conseqüències d’aquest fet: judici, advocada, relació sentimental estranya i intent de socialització. Tot això barrejat amb fets veritables i fets imaginats pel protagonista, que dins del seu aïllament social arriba a inventar-se fins i tot els records: “Hi ha alguna manera de diferenciar un record fals d’un de debò?”
A vegades el protagonista em recordava al “Dude” Leboswski” de la pel·lícula del germans Cohen, però canviant l’estora voladora pel llit.
