València sic transit, de Francesc Bayarri.
Amb la narració de la vida d’un personatge que conforme avancen el anys va perdent totes les seues il·lusions juvenils i caient en pous com la droga, l’alcohol, o el “tantsemenfot” el que fan els altres, l’autor ens descriu, des del punt de vista del protagonista, l’evolució de la ciutat de València, i en part del país, des dels anys seixanta fins a l’actualitat.
Els primers capítols són dedicats als darrers anys del franquisme, la infància del protagonista, la seua foscor i la crisi econòmica d’inicis dels setanta i ens condueixen a les il·lusions dels primers anys de la transició. Il·lusions que molt aviat s’encarregaran els diferents governs de carregar-se. Malgrat que no diu el nom del partit que primer va governar al Generalitat, es mostra que els que estan allà no creuen en el que fan, ni en el país que en teoria han de servir i, en la meua opinió, l’autor insinua com van deixant el camí planer per als futurs governs corruptes que hem patit els darrers anys en aquest país. Tot això barrejat amb els problemes personals del protagonista, que semblen seguir als del país.
