Havaneres i escriptors a Palafrugell.
Havaneres i escriptors.
A la biblioteca de Palafrugell varen organitzar una taula redona sobre el món de l’havanera amb quatre escriptors: Vicenç Pagès Jordà, Toni Sala, Adrià Pujol Cruells i Rosa Regàs. L’acte estava emmarcat dins de les commemoracions del cinquanta aniversari de la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell.
Els quatre escriptors varen parlar del seu primer contacte amb el món de les havaneres, i ací es va notar la diferència d’orígens de cadascú, uns del litoral i altres de terra endins. Varen parlar sobre l’estat actual i el futur que preveuen per aquest estil musical tan popular per la Costa Brava. Es va debatre sobre les havaneres més comercials i sobre la tradició oral que les va passant de generació en generació. Distingiren entre les havaneres que parlen de la llunyana Cuba o de les que són una enyorança del món mariner i pescador que es va perdent. En aquest punt ja es va parlar d’un tema més general com són els efectes del turisme de masses al petit país on estem, i en particular en aquest món de l’havanera.
El públic també va participar donant la seua opinió sobre el que havien exposat els quatre escriptors i la moderadora. Un públic on sembla que el més jove era jo i el músic de la Bisbal Sanjosex. Potser a la joventut no els interessa saber res sobre el tema?
Durant la xerrada varen eixir noms que em varen portar records: Quercus, l’última havanera, Jacomet, Josep Pla, Hermòs, cançó de taverna, Lucas, gent del nord que jugaven amb l’amor, Port-bo, Lola, el meu avi, Ortega, vestida de nit, cremats …….. Potser cadascú tindrà les seues preferències, però com varen dir algunes de les veus d’ahir, m’agrada escoltar havaneres, no sé la raó, però m’agrada i em relaxa. Ara, no levito com diuen alguns, ni crec que les havaneres siguin el súmmum de la música, però m’agraden i crec que el futur d’elles no està en repetir tant les velles cançons, sinó en fer-ne noves com les darreres dues que ha fet la valenciana Eva Dènia als seus dos darrers discs: l’havanera de Vicent, en homenatge a Vicent Andrés Estellés i Besades de sal, al darrer disc amb Merxe Martínez, Quan abril era abril. També incorporant noves maneres de tocar i instruments i sobretot a la dona, com he dit abans amb les dues artistes valencianes o amb Sílvia Pérez Cruz. Els clàssics mai es perdran, la tradició oral els ha fet sobreviure i els farà viure molts més anys.
