“El principe y el mendigo”, de Mark Twain.
Una vegada vaig llegir a l’escriptor de Figueres, Vicenç Pagès, que la gent jove d’avui hauria de llegir els clàssics de la literatura universal ( i recordada en un conferència que vaig escoltar de Ramon Flecha) i cada vegada que puc repesque un. Aquesta vegada l’hi ha tocat a aquesta novel·la de Twain que vaig trobar en una parada d’objectes vells al mercat de Reis del meu poble.
En aquesta llibre, amb l’excusa d’un conte per nens, l’autor ironitza sobre la reialesa i les seves costums, cosa que per un americà del segle XIX, semblen ridícules i amb ironia descriu la situació de pobresa de molts súbdits britànics, ja que la situació al segle XVI (època del novel·la) no distava molt de la del segle XIX en plena revolució industrial, com tant bé retrata Dickens (un altre autor que cal llegir).
“El padre y la madre tenían un especie de lecho en un rincón, pero Tom, su abuela y sus dos hermanas, Bet y Nan, dormína holgadamente, pues disponian de tol el suelo y podían acostarse donde se les antojara.”
Per cert, sempre recordaré la versió cinematogràfica protagonitzada per Oliver Reed i la més anterior amb Errol Flynn.
I un apunt més, supose que si foren un país normal, tots aquests llibres estarien més a l’abast traduïts a la nostra llengua.
