“Homes del bosc. Una història dels maquis”, de Francisco Collado.

Un molt digne intent d’apropar la història dels guerrillers antifranquistes a la joventut actual. Històries ocultes durant molts anys pels vencedors i per la por dels derrotats, que la gent ha de conèixer. Fàcil i amè de llegir, el llibre ens conta al mateix temps dues històries, la particular d’un guerriller d’un poblet prop de Morella, i un breu resum de la més general història del moviment guerriller. Evidentment, d’aquesta part més general hi han libres molt més especialitzats, però no és la intenció d’aquest llibre descriure tot el moviment maqui, sinó fer un apropament a la gent jove i intentar que li entre el cuquet de la investigació del seu passat recent.
Del llibre, m’agrada destacar dues coses. Una és un diàleg on es veu el poc interès d’alguns per saber el que va passar, i en la meva opinió, és això el que buscaven els vencedors, fer-mos oblidar per tapar les seues culpes:

“-Güelo, ja està bé de furgar en velles ferides i rancúnies. Com se li acut donar-los tots eixos paperots als xiquets? Que n’han de fer d’això? Tothom va fer maleses, també els del bàndol republicà, que no eren pas uns angelets.”
Típica excusa del qui pateix aquesta espècie de síndrome d’Estocolm de tants anys sota la dictadura i la seva escola.
“-No cal que li pegueu més voltes. Això ja ha passat i és millor oblidar els moments dolents. Eixes històries ja estan superades i ara vivim bé i en pau i cal deixar estar la maleïda política i no ficar-se en embolics. Mirem avant, home!”
Per mirar avant, cal no cometre les errades del passat. Altra vegada la mala imatge de la política (tots són igual!) perquè continuen manant els de sempre.Ells varem poder homenatjar i trobar als seus, el derrotats mai ho vare pode fer i encara no ho han aconseguit.

I finalment, el paper de la República “democràtica” francesa:
“L’any 1951 la gendarmeria francesa organitzà una batuda generalitzada dels anomenats rojos españoles. D’aquella ràtzia al país que presumia de ser el baluard de la llibertat no es van lliurar molts dels voluntaris contra la invasió alemanya, ni tampoc molts dels que lluitaven amb la resistència maquisard, ni tan sols els que van patir els camps de concentració nazi. En van detenir centenars i molts els van expulsar del país o els deportaren a altres departaments colonials francesos.”

Si durant la guerra, la república francesa ja va fer un paper gens digne amb la política de no ingerència, i després amb el tancament de la gent en camps de refugiats (de concentració diria jo), amb aquest acte ja es va superar, oblidant als que varen lluitar per França contra els nazis.

En resum, un llibre fàcil i amè que recomane a la joventut actual que ja esta farta o no es creu la història oficial.
CAM04083

Aquesta entrada ha esta publicada en el meu país. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*