Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Retorn al Penyagolosa.

Quan tenia 16 anys,  al 1985 vaig pujar per primera vegada al Penyagolosa, aleshores considerat el cim més alt del País València (ara diuen que és el Calderón, al Racó d’Ademús). Trenta anys després he fet la tercera ascensió ( la segona en 1991, crec recordar) amb un poc menys de neu que la primera. Ara aquesta vegada millor equipats: pantalons de goretex, enlloc de jeans, sabatilles Salomon, enlloc de les Paredes d’aquella època; com canvien els temps!, i el que fa l’experiència. En aquella època, encara tenia un poc de por a les alçades, i una vegada al cim, no mirava molt cap a baix. A força de pujar muntanyes, mal curat.

Hem eixit del monestir de Sant Joan de Penyagolosa per pujar cap al cim pel barranc de la pegunta i el barranc del forn, esmorzant a la base del cim, on s’acaben les pistes forestals. En acabar d’esmorzar hem pujat cap al cim, que tenia tota la cara nord nevada. Quan, al matí, anàvem amb el cotxe cap allà, no ho havíem vist, ja que només veiem la cara sud. Allà dalt, sessió de fotos i cap a baix, però aquesta vegada, canviant el camí i baixant per la zona de la font de la Cambreta. Una vegada al monestir, ens esperava el dinar al bar del mateix.

Un sorpresa és que dins de l’església, encara tenen un escolanet de mentida d’aquests que hi havia abans a les esglésies per demanar almoina, que la primera vegada que varem anar, fa trenta anys, va donar uns quants esglais als meus companys d’institut, que veiem algú dins de l’església fosca que ens observava sense moure’s, i no sabíem que era. Sort que alguns varem descobrir que era una estàtua, he he.

CAM01751

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.