?115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó?, d’Assumpta Montellà.

“115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó”, d’Assumpta Montellà.

 

“Franco que era molt superior militarment, no havia de patir per continuar la guerra, malgrat el nombre de baixes, que començaven a provocar crítiques internes.

Anaven guanyant la batalla però a costa de moltes vides. Alguns dels seus generals discrepaven d’aquesta manera de fer la guerra, tan sanguinària i per un territori sense cap valor estratègic.

Encara cuejava l’afer de la interrupció de l’ofensiva de Llevant, i no entenien perquè Franco s’entestava en aquella batalla. Però ell tenia molt clar que com més llarga fos la guerra, més enèmics aniquilaria. I també era la seva particular manera d’imposar la seva autoritat davant dels generals crítics.”

 

En aquests parràgrafs es fa un resum bastant clar de les intencions de Franco, no només durant la batalla de l’Ebre, sinò durant tota la guerra i els que va venir després. Aquest llibre explica la batalla de l’Ebre en un llenguatge prou entenedor i senzill i a més, dòna veu a alguns dels protagonistes del fet.  Després de llegir aquest llibre, i molts altres més, tinc més clar que Franco, sense el suport de les forces de l’eix i amb la no-intervenció dels aliats no haguera arribat on va arribar, sobretot després del vegonyòs Tractat de Munic. També, personalment, m’ha coincidit el final de llibre amb la meva darrera visita a Argelers i Cotlliure, amb el que això significa i els testimonis finals d’alguns dels protagonistes t’arriben molt a dins. Ara, entre els testimonis, destaque un del bàndol nacional, d’un integrant del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, als que sembla, pels fets, que el mateix Franco també volia exterminar. Llegiu, i cadascú que trega les seves conclusions. Les meves no són molt bones:

 

“Veia la quantitat de soldats republicans fets presoners. Molts d’ells havien desertat; per tant, ja pot imaginar quins ideals tenien els soldats de la República. Venien afamats, i això moltes vegades els havia empès a creuar les línies enemigues. Els feien dir “Viva Franco!” . I aleshores menjaven calent.

Era pobra gent. La majoria d’ells no sabien ni resar un Parenostre. A mi en feien pena.”

 

A mi em fa pena altra classe de gent.

Aquesta entrada ha esta publicada en el meu país. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*