Les cròniques del déu coix, de Joan-Lluís Lluís.

He detestat cadascun dels instants d’aquesta guerra. He provat, com sempre, de mantenir-me al marge dels combats però els combats han vingut fins a mi, el meu principat ha estat camp de batalla, i ara tot és desolació. La terra està devastada, el meu casal és un pilot de pedres, alguns dels meus millors homes han mort. He detestat aquesta guerra per tot això, però també perquè per primera vegada en la meva vida de déu m’he sentit més feble que els humans.

Els humans acaben de cansar fins i tot a un deú grec que viu amagat entre els humans. Aquestes opinions són les del déu grec Hefest sobre les conseqüències de la II Guerra Mundial a Sicília, on viu d’incògnit durant uns quants segles (si voleu saber la raó, llegiu el llibre). Sort que l’autor no el porta més enllà del temps i veu com són ara les guerres modernes, quina opinió tindria dels mortals?
Magnífic relat en el que aquest déu per sobreviure, en certs moments sembla un personatge sicilià de la saga de “El padrí” i en altres un rodamón que demana caritat pels llocs on passa; i ens deixa una pregunta sobre l’ús de la violència en les diferents religions que han hagut al llarg de temps. I moltes cosetes més que no caben ací.
Nota: els de la foto, no són déus grecs, són grecs que els humans, i més concretament els matemàtics, hem immortalitzat i han “sobreviscut” més temps que Zeus i companyia: Arquímedes i Pitàgores.

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*