La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Només sentia el parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de coloms. Coloms al terrat, coloms al pis, els somiava. La noia dels coloms.

Compartisc aquesta visió gens idílica dels coloms. I pensar que aquest animal representa la pau! A la “Colometa” no li varen donar molta pau aquestes bestioles. Potser un, o alguns fan bònic, però quan passen de mida, són com rates alades, una plaga, sobretot a les grans ciutats.
Bromes a part, he llegit aquesta novel·la després d’haver visitat el cementiri de Romanyà, on està enterrada l’autora. No m’ha decebut, m’ha agradat molt la manera de situar-te en el temps sense dir-ho directament i la visió dels fets històrics des del punt de vista d’una noia ingènua que va deixant de ser-ho comforme avança la trama. Ara, potser jo no soc imparcial, ja que m’encantava, quan vivia a Terrassa, baixar cada diumenge amb els ferrocarrils, al barri de Gràcia i anar al cinema Verdi, per després, fer una passejada fins les rambles i el mar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*