Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. L’esquenadret.

Són molt dignes d’atenció de seguida els esquendrets. Especialment els vells, que són els que s’estan, calçats de xinel·les negres brodades de blanc, a les portes de les tavernes i dels bars, fumant amb una elegància fabulosa i amb desdeny olímpic una cigarreta. A Nàpols es considera que arribar a seixanta anys sense haver alçat una palla de terra té un gran mèrit i és una prova absoluta d’intel·ligència. Hom considera un treball molt fort viure, no disposant de fortuna, sense treballar. Aquest treball, ací, acaba per ésser retribuït. Hom arriba a una certa popularitat i tothom us fa el compliment i us demana consell. L’esquenadret, si no fa massa calor i no té gaire mandra, si els seus ulls de poll delicadíssims no li priven la coordinació, torna el compliment i dóna el consell com un gran senyor que fa un present valuós, i així, tirant i amollant, passa els anys i arriba l’hora de la mort.

Bé, després es queixen de les crítiques del nord cap al sud. No confondre l’esquenadret amb el Dolce Farniente, que Pla explica més endavant.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.