marginàlies

Un pífol o pifre és un flautí de so molt agut que es toca de través i que cap allà el segle XVI va triomfar entre els  soldats suïssos. D’aquí començà a fer-se present en la música militar i acabà arrelant en les bandes d’aquest gremi.

Édouard Manet, el 1886, pintà el quadre que acompanya aquesta nota i el presentà al Saló de París d’aquest any, però fou rebutjat pel jurat. Émile Zola, no obstant, alabà força l’obra del seu amic pintor en el diari “L’événement” i per això va ser acomiadat. Tanmateix, seguí lloant Manet a “Revue du XIX^e siècle”, bo era Zola.

Reconec que vaig arribar ja fa temps a aquest instrument de vent, que em recorda les criatures i els seus jocs amb tambors, a través dels substantiu “pifoler” que, a Mallorca, designa no sols el sonador d’un pífol, sinó un home informal, mancat de valor moral.

Ara mateix se sent poc o gens, aquest substantiu, però si tots els pifolers nostrats i ponentins que manen, comanden, decreten, dicten, ordenen i imposen la seva llei, enlloc de bramar o parlotejar -en el millors dels casos- sonessin com els pífols, seria tan potent i estrident el so descomunal resultant que acabaríem tots bojos.

I avui, per mi, el pifoler que obriria la infinita banda pifolaire seria Felipe GALzález. Certament, se’l pot tractar amb mots molt més precisos i ajustats al seu cinisme i a la seva maldat, però ningú no em podrà negar que és un digníssim exemple del pifoler mallorquí.