Llibre de la jungla, de Rudyard Kipling.

.…Aleshores el minyó sentí una pena dintre seu com mai no l’havia sentida, i, prenent alè, sanglotà, i cara avall se li escorrien les llàgrimes.
-Què em passa? Què em això? -digué-. No vull anar-me’n de la Jungla: no sé que tinc. ¿És que m’estic morint, Bagheera?
-No, Germanet. Això no són sinò llàgrimes com les dels homes -contestà Bagheera- Ara veig que ja ets un home, i no un home-cadell. És cert que la Jungla s’ha tancat per a tu des d’ara. Deixa-les córrer, Mowgli: són llàgimes, només.

Encara falta molt per que Mowgli deixe definitivament la jungla, aquestes lletres encara són del primer capítol de llibre de Kipling, però l’altre dia les vaig escoltar en una “peli” de Peter Weir, Gallipoli. L’oncle del protagonista està llegint als menuts de la casa aquesta història de com Mowgli espanta a Shere Khan i als seus aliats en la lluita pel control de la ramada de llops.
Però aquest llibre no són només les aventures de Mowgli, sinò hi han més històries intercalades entre aquestes: dues històries del ambientades al gels de l’àrtic i altres més sobre altres animals de la jungla hindú o de l’Himalaia, amb el denominador comú de tenir animals humanitzats com a protagonistes.

Aquesta entrada ha esta publicada en cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*