Entre el Túria i el Ridaura

Després de la molt agradable sorpresa de No hi havia a València… l’autora alcoiana ens delecta amb aquesta petita joia literària que és aquesta novel·la editada per Sembra llibres. En ella Mercè ens conta com un xic ha de fer front a la mort de la mare i intentar saltar o trencar el mur que ell mateix s’ha posat al davant i, com dirien els de Pink Floyd no posar Another Brick on the Wall.  Però per aconseguir-lo ha de cercar l’ajuda a Berlín, una ciutat que també va tenir un altre mur que enderrocar, aquesta vegada real, i al mateix temps trencar altres murs que per desgràcia sembla que tornen com el de la xenofòbia, el racisme o la violència contra les dones.

Al mateix temps l’autora, aprofitant que la trama passa per Alemanya, ens fa un petit esbós de qui era Virtudes Cuevas, una dona de Sueca que va sobreviure al camp de Ravensbrück i que sembla que encara no ha tingut el reconeixement que es mereix al seu poble, com els passa a molts altres i, que sembla que durant uns anys ho tindran difícil d’aconseguir.

Una bonica història que crec que molts jovens haurien de llegir, igual que la seua anterior novel·la.

M’he trobat aquesta relíquia dels anys setanta escrita per Emili Gómez Nadal, germà per part de pare de Nicolau Primitiu, i un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. Una visió breu del que és el nostre país prologat per Sanchis Guarner. Potser la seua visió del país no s’acosta molt a la meua sobretot en la relació amb el Principat, però crec  que si l’autor haguera pogut reescriure el llibre (és del 1972) després de la trista Batalla de València haguera canviat d’opinió en veure del que van ser capaços de fer els feixistes en aquest país.

Rita Hayworth, o millor dit Margarita Carmen Cansino, va patir Alzheimer prematur que van tardar molt de diagnosticar-li degut a la ignorància sobre aquesta malaltia que hi havia abans dels anys huitanta del segle passat. Amb ella com a personatge principal i ambientada al seu apartament novaiorquès els últims anys abans de la seua mort, l’autor de Sant Cugat ens presenta una petita obra teatral sobre aquest malaltia i el seus efectes, tant en la malalta com amb la gent propera a ella, en aquest cas la filla, un infermera i una metgessa. A més, aprofitat el personatge real tracta temes com la violència contra les dones (el pare de l’actriu va abusar d’ella durant l’adolescència) i el maltracte, en tots els sentits, que rebien moltes actrius durant l’època daurada de Hollywood.

A més una bona tria de cançons de les seues pel·lícules i la introducció d’algunes anècdotes sobre la vida de l’actriu i la seua relació amb altres membres de la indústria cinematogràfica fan més amena la narració: Orson Welles, Glenn Ford, Claudia Cardinale, Kim Novak, Charlton Heston (que va estar a punt de fotre-li un cop de puny al seu marit quan aquest es burlava d’ella),….

Avui mirava el concurs d’Apunt Atrapa’m si pots i una de les preguntes era perquè havien condemnat a dos joves nord-coreans a treballs forçosos i la resposta era per mira la televisió sud-coreana, que sembla que està prohibida en aquest país. El presentador, per fer-se el graciós, ha dit que això era com si el condemnaren a ell per veure la televisió de Múrcia. De seguida he pensat que hauria pogut fer la comparació amb la televisió del nord, la TV3, que aquesta si que la tenim prohibida al País Valencià. Sort que no ens condemnen si mirem algun programa per la xarxa! Però amb els que ocupen ara la Generalitat de baix, et pots esperar qualsevol cosa.

Per mi ha estat un dels retorns més esperats de la literatura catalana. Ja trobava a faltar les seues històries i finalment l’autor xativí ha retornat i per la porta gran. Una gran història ambientada a la postguerra espanyola i que començant a la ciutat de la Costera ens transporta a Barcelona i al París de després de la guerra mundial per explicar-mos la vida d’un orfe fill que ha de fugir de la dictadura feixista del general Franco sense ser ell culpable de res. Amb l’ajuda d’un estrany oncle i d’una veïna el xic fuig cap a Barcelona per salvar la seua vida abans que les forces vives del règim puguen acabar amb ella, per acabar vivint quasi tota la seua vida adulat a França, per retornar, com diu el títol a la seua Xàtiva natal en un final digne del gran Billy Wilder en Sunset Boulevard.

Poc a poc vaig completant els que em falten. Del 1984 al 2023!

Després del Terra de Taifes En Josep-David Garrido ens delecta amb aquest recull de poemes de cinc poetes andalusins de la València d’abans de la conquesta per Jaume I. Cinc poetes on els temes de l’exili sobre la terra perduda son prou abundants, a mes de l’amor, a altres persones o al vi (no està prohibit per l’Islam?)

Un exemple del poeta Ibn Al-Abbar. Un poema que potser encara és d’actualitat donada la situació política actual i qui ocupa ara el Palau de la Generalitat:

València, terra agraciada d’aigua i i fruits!

Que la pluja continue arruixant-te, malgrat la meua dissort!

Estime el teu passat amb la lleialtat de l’amic intim

i deteste el teu present, de moribunda desolació.

Déu n’hi do! És un indret poblat pel qual somique

com si fóra una ruïna desèrtica.

Ja era hora! els dibuixos de la infància i en la nostra llengua!

Però després de llegir el primer volum (crec que n’editaran dos més i així es completa la col·lecció) veus la censura a la que ens sotmetien en aquella època que ja era anomenada la “transició democràtica” , cap al 1978. Una versió més suavitzada i supose que en alguns episodis més que al llibre per fer més episodis.

L’anècdota curiosa és que mai havia llegit un còmic d’aquest que es comencen per darrere, però tampoc sabia que el sentit del diàlegs també és el contrari al nostre i a la primera pàgina ho he notat, ja que el que llegia no tenia cap sentit. Quan he acabat he vist l’advertiment! ha ha ha:

Hi ha comarques al nostre país (tot, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) on molta gent jove ha de sortit per guanyar-se la vida i quan retorna, si ho fa, es torna a trobar de cop amb totes les virtuts i defectes d’aquesta. Però ara la seua visió és una altra, més oberta i sense els prejudicis dels que sempre ha viscut a la seua terreta. Comarques com la Segarra, hi ha unes quantes als Països Catalans, i en aquest llibre aquest comarca és la protagonista de la tornada d’una de les seues filles.

Una de les coses que es crítica és l’abandó de la comarca per part dels diferents governs que han fet un canal que no es pot aprofitar com hauria de ser, ja que ha arribat tard. Una comarca que fa anys va passar de tenir una bona varietat de cultiu (quan feia falta el canal) al monocultiu del blat (no noteu un cert paral·lelisme amb el monocultiu valencià de la taronja o el caqui en algunes comarques?), o a dependre quasi per complet d’una industria, la cooperativa de Guissona ( el turisme en altres comarques?) i ha haver d’integrar una gran quantitat d’immigrants sense els recursos propi d’un Estat. Per no parlar del paper de cert “ecologistes de ciutat” que no entenen res del que passa en eixir de la capital.

I tot açò en unes 100 pàgines.

Una mostra:

“La gent d’ací prioritza la comoditat per sobre de qualsevol cosa. A tota la comarca és molt habitual trobar-hi cases amb un ascensor nou de trinca adossat a la façana…..amb el totxo a la vista.La Segarra és com l’Empordà, però al revés. No està fet per mirar-la sinó per viure-hi. No importa el que sembl sinó el que és.”

“Comprenc que costi assumir, sobretot per a una mentalitat com d’aquesta terra, però si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts. Tots els esforços que fem perquè això es faci, i es faci bé, seran pocs. No cal dir que per fer-ho en condicions ens cal un estat.”

No fondero de l’alcordanza de Dios, títol original en bable d’aquesta peça teatral (tinc els meus dubtes sobre si és teatre o narrativa) que vol dir que els protagonistes estan, si Deu existeix, allà al fons de la seua memòria, molt lluny per recordar-se’n d’ells si ho fa alguna vegada.

La vaga de metal·lúrgia asturiana que va durar quasi deu mesos és el tema de fons d’aquesta obra i protagonitzada per una família obrera que ha de fer front a la misèria que els portarà tants mesos sense treballar. Un misèria que no diferia molt de la que vivien quan encara entrava el sou de pare a la fàbrica. El fill narra els patiment de la família per poder subsistir al mateix temps que està llegint la gran novel·la de Melville, Moby Dick, establint un paral·lelisme entre la lluita obrera contra els amos de la fàbrica i la lluita d’Achab contra la gran ballena blanca. Una lluita que no acabarà tan bé com s’esperava, però de la que el protagonista extraurà alguns aprenentatges.

A la narració no hi parla, per també cal recordar que tot això succeeix en temps de la II República. Un temps d’esperança per als obrer i la gent humil, que va defraudar a molts que esperaven més valentia en els seus dirigents: la policia o l’exercit continuaven igual de repressors que en temps de dictadura o de monarquia i els resultats de quasi 10 mesos de vaga salvatge no varen ser molt positius per als treballadors.

Per cert, senyors del govern asturià: el bable és una llengua literària com qualsevol altra, per si no se n’havien adonat.

M’agraden alguns llibres de Núria Cadenes, però amb aquesta darrera novel·la seua tenia una mica de por per culpa del grans precedents de Robert Graves i la gran adaptació a la televisió que va fer fa molts anys la BBC del seu Jo, Claudi.  Però el Reis d’Orient que passen per Riba-roja de Túria me’l varen portar i ha estat un gran regal del que he pogut gaudir les darreres setmanes. No espereu trobar el mateix estil que l’autor britànic resident a Mallorca durant  molts anys, però la narració que fa Núria no té res a envejar de l’autor de Jo, Claudi. Un estil diferent en el que la vida del segon emperador, fill adoptiu d’August, sembla una metàfora de la societat romana contemporània a ell, un home que quan agafa el poder entra en una decadència paral·lela a la de la societat on viu i que acabarà tràgicament amb el regnat de Calígula (un altre que sembla començar bé el seu regnat i acaba com el rosari de l’aurora). Això sí, les dones tenen un protagonisme més destacat que a l’obra de Graves, que ja el tenien.

Més informació ací.

Fa unes setmanes una de les autores, Laura Bellver, va presentar aquest petit llibre al Casal Jaume I de Llíria i varem parlar sobre ell i sobre el feminisme al nostre petit país. A la xerrada, i al llibre, es va intentar fugir de les personalitats individuals i es va intentar fer una visió més global de la història del feminisme al País Valencià, donant més protagonisme a les dones anònimes que ha  lluitar pels seus drets, de manera individual o a través de diferents associacions durant els darrers dos segles fins l’actualitat.

Una petita joia de menys de cent pàgines i un gran encert de l’editorial Sembra que ja va per la tercera edició.

Una d’aquestes col·leccions de les que només compres el primer número i de la resta passes completament és aquesta que recupera els primer còmics del personatge Flash Gordon i la seua lluita contra el malva Ming. M’ha fet gràcia veure els dibuixos i en part, m’ha recordat la pel·lícula que varen estrenar quan era adolescent basada en aquest còmic i amb una cançó del grup Queen.

Diuen que aquesta és l’única biografia de Vicent Andrés Estellés, el fill del forner que feia versos. Com pot ser que en aquest país no s’ha fet una aproximació biogràfica del gran poeta del poble? Pau Alabajos ho fa en aquest volum. Però no penseu en trobar una biografia de dades ordenades a l’estil d’un historiador o periodista cultural, és la biografia d’un poeta feta per un músic que ha musicat molts dels seus versos. En aquest llibre trobareu versos, música, sensacions i sentiments que la figura del poeta evoca al músic de Torrent, a més de les dades biogràfiques essencials per entendre l’obra del poeta de Burjassot i com aquesta encara es valora a l’actualitat.

Una bona manera de commemorar l’any Estellés ara que les institucions en mans del feixisme que el poeta va combatre li han girat l’esquena l’any del centenari del seu naixement (1924-2024)