El quadern gris, de Josep Pla. De Calella a Palafrugell.

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. “No hi devíeu estar gaire bé…” jo li dic. “Al contrari -respon el meu amic- hi estàvem molt be; però ens hi enyoràvem inexplicablement”. La resposta em sorprèn. És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? O potser és que el català és un animal que enyora?

Potser a principis del segle XX les distàncies eren més llargues i hom es pot enyorar. Ara hi ha un carretera de dos carrils en cada direcció que uneix Palafrugell amb Calella i Llafranc i aquesta enyorança sembla més difícil, però jo li done la raó a l’amic de Pla. Que fas a Calella tot l’any? no tens veïns, depens del cotxe per moltes coses. Potser jo soc animal de poble i el que l’amic de Pla no s’atrevia a dir, és aquesta falta de veins amb qui relacionar-se? a la solitud de viure molt aïllat a l’hivern? i amb massa gent a l’estiu?
Personalment, des de que vaig descobrir la carretera vella, l’autovia l’evite sempre que puc. És molt més bonic conduïr sense presses pels revolts d’aquesta que no per una autovia que al mig té dues rotondes traïcioneres.

Aquesta entrada ha esta publicada en racons. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*