Entre el Túria i el Ridaura

Sí, així com sona, un patè de toro. A mi m’ha agradat, i és que a mi, del mon dels toros només m’interessa la part gastronòmica, és a dir, menjar-me’ls. La resta són coses que ja haurien d’estar oblidades. De tota manera, aquest patè m’ha recordat la novel·la de Josep D’Arbaud, “La bèstia del Vacarès” que té com a protagonista un guarda dels toros que es crien per la Camarga i que al segles XIX encara es feien còrrer pels pobles provençals:
…..Els mesos d’estivatge, per als que guardem bèsties, d’un any per l’altre, s’assemblen tots. Tot féu el seu curs, doncs, a la manera i d’acord amb els usos habituals en el món dels bous. Més d’un cop, per ordre del pare, vam haver de menar els bous als pobles per fer-los còrrer a la plaça, en un tancat de carros, els dies de festa. És el que vàrem fer a Eimargues, a Cailar i a Galargues-sus-L’Autura, tambè. Ja se sap el deliri amb què la gent es lliura a aquests esplais, en aquests verals nostres. Al poble de Vauverd, un home hi deixa la pell.