Vaig llegir aquesta novel·la quan tenia 11 o 12 anys, no recorde exactament, però encara no havia acabat l’EGB i era de les primeres que llegia (tret dels còmics i altres novel·les de Jules Verne dibuixades). En aquella època gaudeixes més dels primers dos capítols, els més, per dir-ho d’alguna manera, cinematògràfics (crec que són els únics que tenen versió fílmica), però ara he gaudit més dels dos darrers, el viatge a Laputa i a altres ciutats i el viatge al país del Houyhnhnms i els Yahoos (vos sona la parauleta?). Aquest capítols, són on l’autor descarrega tota la seva crítica contra els governants i la societat europea de la seva època. Després de llegir com deixa per terra al governants britànics sota el regnat de la reina Anna, no m’estranya, que aquests foren capaços de deixar abandonats a la seva sort al pobres catalans i valencians que defenien Barcelona el 1714 davant les tropes borbòniques. O que hi haguera gent com el Duc de Berwick que lluitava contra els seus compatriotes amb el rei borbò aliat (nebot?) de LLuís XIV.
Deixe dues curiositats matemàtiques del llibre ( la meva versió és en castellà, en aquella època trobar llibres en català era una Odissea).
….El Emperador estipulava que se me suministrara una ración de comida i bebida suficiente para el mantenimiento de 1728 liliputienses. Más tarde, al preguntar a un amigo de la corte cómo pudieron llegar a determinar aquel número, me respondiò que los matemáticos de su Majestad habian medido la altura de mi cuerpo con la ayuda de un cuadrante y, al encontrar, que excedia de la suya en una proporcion de 12 a 1, llegaron a la conclusión, por la similitud de los cuerpos, que el mio podria tener, por lo menos, la capacidad de 1728 de ellos, y, en consecuencia, requeria tantos alimentos como eran necesarios para el sotenimiento de ese número de liliputienses..
Un bon exemples de la proporcionalitat geomètrica en tres dimensions, que val 12 elevat al cub?
Estuve en la Escuela de Matemàticas, donde el maestro enseñaba a sus discipulos usando un método que jamás hubiésemos imaginado en Europa. Se escribia claramente el problema y la demostracion en un oblea delgada, con una tinta compuesta por un colorante cefàlico. El estudiante tenia que tragar esto en ayunas y, durante los tres dias siguientes, no tomar más que pan y agua. Cuando la oblea habia sido digerida, el colorante ascendia al cerebro llevando la solución. Pero el éxito no se ha podido comprobar hasta ahora, en parte por algun error en la composición o en la dosis, y en parte por la perversidad de los muchachos, a quienes aquella especie de bolita de oblea les resultan tan nauseabundas, que la disimulan en la boca y las devuelven antes de que puedan operar; tampoco se les ha podido convencer todavia de que guarden una abstinencia tan prolongada como requiere la prescripción.
Una de les moltes extravagàncies dels s”savis” de la ciutat de Lagado. Potser ho posarè a prova a les meves classes de resolució de problemes, hehehehe.
